Secessió i eleccions europees

Els resultats de les eleccions europees han suposat un important terrabastall arreu d’Europa. Com sol passar en aquests casos ni ha deixat indiferent a ningú ni tampoc les valoracions acaben de ser coincidents alhora de trobar, no tant els símptomes de la malaltia com, encara més important, els remeis per a guarir-la. I és que a Europa ja fa una bona colla d’anys on regna la perplexitat i el diletantisme alhora d’endegar canvis de llarg i intens abast. Els temors, els tacticismes i les actituds egoistament curtes de mira de molts estats poden acabar amb la pròpia integració europea si, més d’hora que tard, no ens hi posem de veritat i generem, entre tots, un projecte engrescador i adaptat als temps i a les necessitats actuals i reals de la ciutadania. La creixent heterogeneïtat de la UE és una dificultat però, en cap cas, ha de servir d’excusa per evitar els canvis de llarga volada que els europeistes, partidaris de major integració o no, estan esperant.

Per tot això, aquestes eleccions europees no haurien de ser vistes com una broma o com una mera frivolitat dels electors i sí, alternativament, com ens ha manifestat recentment Garton Ash, com l’avís per part de la ciutadania que hauria de ser seriosament pres en consideració i escoltat pels governants. L’analista britànic traspua, en llurs opinions un cert pessimisme, admetem-ho ben fonamentat, ara bé, deixa palès que la situació de crisi institucional i d’idees encara no suscita un inevitable i dramàtic final. Esperarem amatents l’evolució dels esdeveniments just quan ens trobem al bell mig de les discussions per la nova composició de la Comissió.

Molts seran els articles que analitzaran l’auge dels populismes, de l’extrema dreta o de l’esquerra crítica amb els dictats de les institucions europees o de la davallada dels grans partits tradicionals. El propòsit del present text no és analitzar aquesta derivada dels comicis i sí referir-me als anomenats partits nacionalistes de diferents “regions” europees que viuen importants processos de reclam sobiranista i amb uns resultats electorals més que destacats.

A diferència dels partits de protesta que, com deia, han experimentat uns importants suports a les eleccions, els partits sobiranistes o nacionalistes no qüestionen, per norma general, la noció pro-integracionista, que ha distingit o caracteritzat la política europea de les grans famílies polítiques. Ans al contrari, són formacions que, tradicionalment, han vist en Europa una oportunitat per gaudir de més cotes de llibertat i poder, en alguns casos, depassar el mateix estat al qual en formen part. L’aspiració virtual, que no pas real, com el temps ens ha mostrat de l’Europa de les regions anava per aquí. Val a dir que no foren pocs els dirigents europeistes de nacions sense estat o de regions amb important capacitat legislativa que veieren en aquesta iniciativa una gran oportunitat per realitzar una Europa menys estatal i, per contra, més “ciutadana” i més oberta cap a la diversitat del continent. En qualsevol cas, el temps acabà demostrant que eines com el Comitè de les Regions poca o nul•la influència han assolit i amb això s’extingiren moltes de les expectatives d’aquests europeistes no estatalistes.   

Europa, per aquests partits, sense ser el fonament de llurs disputes i desafectes amb els estats, no ha estat aquell instrument d’utilitat per a resoldre eficaçment les tensions existents. En alguns casos, fins i tot, els estats han jugat la carta de posar les institucions europees en el compromís d’haver de reprendre a nacions com Catalunya o Escòcia en la seva determinació per decidir llur futur via referèndum d’autodeterminació. Declaracions extemporals i innecessàries invocacions de fatalitats vàries d’alguns alts dirigents europeus s’han repetit amb una certa freqüència i han estat enteses com una espècie de xantatge o de joc brut en uns afers que haurien de ser tractats amb molta més cura, altesa de mires i discreció.

Els electors escocesos i catalans, en vista dels resultats obtinguts, no sembla que s’hagin espantat gaire per semblants sortides de to. Les dues forces majoritàries en aquests territoris han estat l’independentista governant Scottish National Party (SNP) del premier Alex Salmond i el no governant Esquerra Republicana de Catalunya  (ERC) d’Oriol Junqueras. Els nacionalistes escocesos observen com, mica en mica, s’acosten molt perillosament als partidaris de mantenir-se dins el Regne Unit fins ara per davant a les enquestes. La victòria en aquestes europees és un clar recolzament a les tesis del camp del sí a l’assoliment d’un estat independent escocès i podria ajudar a desnivellar la balança a favor dels independentistes davant un camp unionista que no sembla especialment motivat. És clar que a Escòcia la data del 18 de setembre és ja inamovible i el referèndum és a tocar dels dits d’uns i altres. Un panorama que ja voldrien per a ells els catalans partidaris del dret a decidir. Sense sortir del Regne Unit el Sinn Féin a Irlanda del Nord ha assolit uns brillants resultats a les eleccions europees enviant una diputada, que ha estat la més votada, d’un total de tres a Estrasburg que caldria sumar-hi tres representants més obtinguts a la República d’Irlanda.

Per la seva part, a Catalunya els partidaris de la celebració del referèndum estan d’enhorabona després que les forces que hi donen suport han assolit els millors resultats. La federació Convergència i Unió d’Artur Mas s’ha vist superada per una ERC a qui l’electorat català, tal vegada, l’ha percebuda amb més determinació en la defensa de la convocatòria del 9 de novembre. Veurem en el propers temps si aquests resultats, units a la desfeta de PP i PSOE, afavoreix algun tipus d’acostament entre el govern de Rajoy i de Mas en relació a la consulta de novembre. I és que el PP guanyadora a Espanya ha estat cinquena força política a Catalunya.

A aquests dos exemples caldria afegir-hi els casos flamenc i basc, que malgrat no trobar-se pròpiament parlant en un procés de secessió,  dues formacions nacionalistes han estat les més votades. A Flandes la Nova Aliança Flamenca (N-VA) s’ha convertit en el partit més votat. De fet no sols a Flandes, també ho ha aconseguit en nombre de vots en el conjunt de Bèlgica que, el 25 de maig, també celebrava, al marge d’europees, eleccions federals i regionals. La formació de De Wever podria alçar-se per primer cop a la presidència del govern federal i també del govern de Flandes. Uns resultats històrics i que fa ben pocs anys haurien estat impensables i, que ara, podrien possibilitar una nova reforma constitucional a Bèlgica que podria obrir les portes del confederalisme o, qui sap, si la independència flamenca. Val a dir que aquesta opció no era per aquests comicis a l’agenda programàtica del partit però que, en cas de no acord amb les forces francòfones, podria retornar amb renovat vigor.

Al País Basc el Partit Nacionalista Basc (PNB) ha estat la força més votada seguida de la coalició independentista i d’esquerres Bildu i a molta distància els partits “constitucionalistes” PSOE i PP. És clar que en aquests moments a Euskadi no s’està plantejant seriosament un procés independentista i que, encara està per resoldre’s i superar-se l’experiència traumàtica del terrorisme. Ara bé, el cert és que allí s’observa amb interès el que passa a Catalunya i a Escòcia. En aquest sentit, el lehendakari Urkullu ja ha parlat de plantejar un nou estatus polític que impliqui més autogovern i bilateralitat amb l’estat .

Davant d’aquests resultats favorables a partits autodeterministes –i europeistes- i en un moment de gran desconcert polític arreu d’Europa, caldrà veure si hi ha cap canvi d’actitud des de Brussel•les davant de processos que defensen l’anomenada ampliació interna. Més encara si a Escòcia el resultat del referèndum és favorable als partidaris del sí. Una victòria sobiranista que probablement incomodaria a més d’un estat a Europa però que, per contra, dificultaria les preses de posició elusives i displicents que han estat la norma fins avui.

Marc Gafarot i Monjó – Vocal d’EUREM
Coordinador Processos Internacionals de Secessió CIDOB