Notes sobre la pandèmia: significat, impacte i el paper de la UE

S’ha escrit que, després de la pandèmia de la Covid-19, “res no tornarà a ser igual“. Potser és una afirmació exagerada. En qualsevol cas, s’ha demostrat històricament que, després de cadascuna de les grans calamitats epidemiològiques que ha conegut la humanitat al llarg del temps, les coses han canviat molt i s’han obert noves èpoques.

També s’ha arribat a defensar la tesi de què la Covid-19 equival -en termes de “gran història“- a una Tercera Guerra Mundial, que hauria seguit a la Gran Recessió econòmica d’origen financer de 2008, replicant d’aquesta manera dos grans esdeveniments del segle passat: la Segona Guerra Mundial i la Gran Depressió de 1929.

És discutible si la COVID-19 ha estat un “cigne negre“ (esdeveniment important totalment inesperat) o  un “cigne gris“ (esdeveniment important esperable, de baixa probabilitat, però que s’hauria pogut preveure i preparar).

Vegem alguns exemples:

  • Acceleració de la digitalització en tots els àmbits: econòmic, empresarial, polític, social, educatiu, informatiu, administratiu, etc. Fa uns anys, un famós especialista en la matèria va profetitzar que “tot el que es pugui digitalitzar serà digital i tot el que pugui ser mòbil serà mòbil“. Els grans canvis en el camp del teletreball, les presentacions virtuals, les reunions científiques, el comerç electrònic, etc. han arribat per quedar-se.
  • Desenvolupament i consolidació de les grans plataformes i corporacions tecnològiques. Estem explotant plenament les noves tecnologies. Això genera tensions amb les autoritats reguladores de defensa de la competència a causa de les posicions dominants en el mercat de les grans empreses del sector -com ja s’està veient a la UE i als Estats Units-  i amb les autoritats i agències en matèria de protecció de dades per qüestions de privacitat. També hi ha tensions sobre la fiscalitat a aplicar a les grans tecnològiques.
  • Reestructuració de sectors afectats plenament per la digitalització. La banca és un clar exemple, però n’hi ha molts d’altres: sector financer en general, mitjans de comunicació, seguretat, sector sanitari, educació, cultura, administració pública, logística, etc.  
  • Constatació que no s’està invertint suficientment en recerca biomèdica, sanitat i prevenció de malalties, incloses les epidèmies. És més barat prevenir que curar. L’èxit del desenvolupament ràpid de les vacunes -un veritable record temporal-   és un triomf de la ciència i una finestra oberta a l’esperança per superar la pandèmia.  Però encara cal invertir molt més en recerca i desenvolupament en general.
  • Comprovació de què la interacció de l’home amb la natura no ha sigut prou respectuosa. S’han incrementat els casos de transmissió de virus d’espècies animals a humans en diversos episodis recents (Èbola, Sida, SARS…) i la globalització ha accelerat l’expansió del contagi. Els efectes del canvi climàtic ens confronten amb episodis catastròfics davant dels quals cal prevenir-nos i pal·liar les seves conseqüències. Cal afrontar el canvi climàtic i plantejar una economia verda.
  • Constatació de la necessitat de sistemes de governança globals -regionals i mundials- en matèria de salut i canvi climàtic. És palesa la necessitat de “béns públics mundials“ en matèries clau per a la humanitat com salut, clima, pau, conservació de la terra, seguretat en el mar, seguretat aèria, etc.
  • Marxa enrere en la globalització, al constatar que el mercat pot col·lapsar en moments de gran tensió (com quan mancaven respiradors el mes de març de 2020). A les  cadenes de producció s’ha passat del just in time al just in case. Necessitat de replantejar les cadenes de subministrament  i de reduir la dependència d’un sol país (particularment de la Xina). Plantejament d’una nova política d’“ autonomia estratègica“ per part de la UE.
  • Enorme xoc econòmic i social. Les darreres xifres de la publicació Global Economic Perspectives del Banc Mundial són aclaparadores. L’estimació de la caiguda del PIB mundial l’any 2020 és del 4,3 %, i en el cas de les economies avançades, com les europees, és superior: el 5,4 %. La bona notícia és que les perspectives de creixement mundial del PIB per a l’any actual són del 4 % i per a les economies avançades el 3,3 %.
  • Tensió entre la potència emergent (la Xina) i l’hegemònica  (Estats Units). La Xina, de moment,  ha sortit reforçada  després de cada crisi econòmica global. El seu control de la pandèmia, malgrat   l’opacitat inicial, contrasta amb les incapacitats del món occidental. L’èxit de la seva estratègia contra el coronavirus impulsa la recuperació econòmica i consolida la seva posició en el món. Fort contrast entre l’embranzida xinesa i el replegament amb declivi dels Estats Units, propiciat per la presidència Trump i el seu final escandalós amb l’assalt al Capitoli.
  • Plantejament de grans interrogants polítics: Acabaran prevalent els règims autoritaris o els populismes sobre la democràcia liberal?  Acabaran els sistemes de vigilància -tant a Occident  (“capitalisme de la vigilància“) com a Orient ((sistema autoritari xinès amb llibertat d’empresa) predominant sobre la privacitat i els drets fonamentals de les persones?
  • Dubtes sobre si seran capaços els països de  la UE, i particularment Espanya, d’aplicar correctament els fons europeus provinents del programa Next Generation EU contra la COVID-19. Aquests fons han sigut concebuts per impulsar un canvi estructural  de l’economia i fer-la més eficient, més sostenible i més justa. La temptació d’aplicar-los a altres usos pot ser  molt forta.  Espanya espera que arribin uns  140.000 milions d’euros de la UE, entre ajuts i préstecs.  Existeix un consens entre els experts sobre la gran importància d’utilitzar correctament aquests fons europeus de cara al futur de les economies.  Han d’anar destinats a “reformes estructurals“ i han de poder sufragar “costos de transició“ cap a una nova economia digital i verda. La UE exigeix que cada país elabori un pla per invertir de manera eficient els fons que li corresponen.
  • Impactes en el comportament dels actors econòmics i en la política econòmica. La Covid-19 ha suposat una segona crisi quan encara no ens havíem recuperat del tot de la Gran Recessió de 2008 i de la Crisi de l’euro de 2010. La crisi del coronavirus reforça l’estalvi com a precaució i la tendència cap a tipus d’interès baixos. Actualment, els governs es poden endeutar a un cost molt baix, inclús negatiu. Espanya cobra per endeutar-se a deu anys. Però els estats no poden seguir acumulant deute de manera indefinida per combatre el virus. Els creditors volen seguretat no solament sobre el pagament d’interessos, sinó també sobre el retorn del principal. Tard o aviat s’exigirà l’estabilització i els estats hauran de tornar d’alguna manera a l’austeritat (característica de les receptes de política econòmica contra la Gran Recessió de 2008), i això Espanya ho ha de tenir molt en compte. Els reptes als quals s’enfronta la política econòmica són formidables.

El programa Next Generation EU adoptat el juliol de 2020, per un import de 750.000 milions d’euros, és un dels tres grans instruments aprovats a la UE per lluitar contra la crisi del coronavirus. Els altres dos són anteriors: el programa pandèmic del Banc Central Europeu (BCE) del mes de març, també dotat  amb 750.000 milions d’euros, i el paquet adoptat a la primavera per un import 540.000 milions d’euros, que compren el programa SURE (100.000 milions destinats als treballadors en forma de subvencions als expedients de regulació temporal d’ocupació), nous préstecs del Banc Europeu d’Inversions (BEI) per un import de 200.000 milions adreçats a les empreses i la disponibilitat d’una nova línia de crèdit del Mecanisme Europeu d’Estabilitat per 240.000 milions destinats als governs. Tot plegat suposa un conjunt molt ambiciós d’actuacions i un veritable pas endavant cap a la federalització de la UE.