No podem desentendre’ns d’Europa

El 7 de desembre de 2018 el Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Damià Calvet,  va comunicar per carta a la Ministra para la Transición Ecológica, Teresa Ribera,  que la Generalitat no podia exercir adequadament la representació de les CC.AA al Consell de la UE ni en els corresponent grups de treball durant la primera meitat de 2019, pel que li demanava confiar la responsabilitat a una altre comunitat autònoma. Aquesta situació ja s’arrossegava des del trimestre anterior. La notícia va ser publicada breument per La Vanguardia, el  diari ARA, el Periódico i Crónica Global  i ha donat lloc a una demanda d’explicacions al parlament de Catalunya per part del grup dels Comuns. Però ha trobat escàs ressò públic. Considerem que es tracta d’una posició injustificada i, des d’una perspectiva europeista, clarament errònia.

Cal situar el problema en el seu context. Una de les conseqüències de la manera en que s’ha vingut tractant la qüestió de la independència des del govern de la Generalitat de Catalunya és el progressiu distanciament de Catalunya respecte de la Unió Europea i les seves institucions.  Aquest fenomen es fa palès tant a nivell de la ciutadania com des les institucions catalanes. La ciutadania més propera al independentisme se sent decebuda amb la Unió Europea – i se`n allunya – perquè aquesta, per la seva pròpia naturalesa i contràriament al relat dominant a casa nostra, no pot oferir suport al projecte independentista. El mateix s’observa a nivell del govern català que impulsa el relat que la UE ha de donar suport al independentisme  o, si més no, que hauria d’oposar-se a la manera com l’Estat tracta el problema i forçar un diàleg entre les parts en aquest conflicte polític.

El miratge de la república afegeix tot un camp de contradiccions. La relació de la Generalitat amb Europa n’és terreny especialment abonat. És conegut, però no sempre assumit, que  Catalunya forma part  de la UE en tant que part d’Espanya,  que n´és estat membre d’ençà la seva adhesió el 1986. Quan la república pren cos com a ficció, no només la relació Catalunya-Espanya es considera bilateral sinó també la relació Catalunya-Europa. Es com si Catalunya esdevingués un nou estat membre. Això pot semblar il.lusori però, en absència d’altres explicacions, es pot suposar que és el factor principal que alimenta la decisió de la Generalitat que ens ocupa aquí. En efecte, si ja som república, no hauríem de parlar amb la Unió directament com ho fan els estats? Quin sentit te ja situar-nos al mateix nivell que les comunitats autònomes i parlar a nom d’elles a Europa?

Un dels principis de la UE és el de subsidiarietat pel qual la Unió només ha d’intervenir quan altres instàncies més properes als ciutadans, com per exemple les CC.AA. , no ho puguin fer més eficaçment. En base a aquest principi es  reconeix als parlaments i governs subestatals una relació directa amb la Comissió Europea i la obligació de consultar-los en decisions que els afectin, deixant però la manera de fer-ho a mans dels estats. És poc conegut que a Espanya la participació de les comunitats autònomes a les reunions de ministres europeus i reunions preparatòries es basa en un acord adoptat a la Conferencia para asuntos económicos relacionados con la Unión Europea (CARUE) de desembre de 2004. Aquesta participació va quedar limitada  a nomes cinc de les deu formacions actuals del Consell de Ministres: Agricultura i Pesca;  Medi Ambient; Ocupació, Política social, Sanitat i Consumidors; Educació, Joventut, Cultura i Esport; Competitivitat. Es fa de manera col.lectiva i per torns, de manera que cada comunitat autònoma assumeix, temporalment  i per cadascun dels temes, la representació del col.lectiu, desprès de les necessàries reunions de coordinació . Això no vol dir que el sistema sigui ideal ni que funcioni prou be com ho demostra el fet hi va haver 55 reunions de la CARUE fins a febrer de 2011 i després es van interrompre fins a febrer de 2017.
La representació de les CC.AA al sí de la UE és molt millorable tant a nivell del que estableix la pròpia Unió com pel que fa a la manera com s’organitza a Espanya. No obstant ni a les propostes del Llibre blanc sobre el futur d’Europa presentat per la Comissió Europea el mars de 2017 ni al Pla Europa o Llibre verd del Govern de Catalunya del 20 de novembre de 2018 es troba cap proposta per  perfeccionar el sistema.  Cal esperar que els partits polítics sensibles a aquesta problemàtica presentin idees concretes de cara a les properes eleccions al parlament europeu de maig de 2019. En aquest sentit la renúncia del govern de la Generalitat a participar en l’esmentat mecanismes de representació de la Unió s’escau en el pitjor moment.

Considerem que la UE ha d’orientar-se cap a una efectiva governança multi-nivell, basada en el principi de subsidiarietat. En aquest sentit les nacions sense estat que, com Catalunya, han mostrat històricament una voluntat i capacitat d’autogovern i un compromís amb la Unió Europea, haurien de jugar un paper destacat. Però tota reivindicació de co-sobirania ha d’anar acompanyada, per ser creïble i eficaç, d’actituds i ofertes de col·laboració i co-responsabilitat, tant davant de la Unió com del corresponent estat membre.  Per això i perquè resta veu a Catalunya volem fer notar el nostre desacord amb la decisió del Govern de la Generalitat de renunciar a la seva participació al Consell de la UE. Instem doncs al govern de la Generalitat a reprendre el seu paper al Consell de la UE i als corresponents grups de treball. Demanem igualment que el Govern aprofiti el futur Llibre Blanc del Govern de Catalunya de cara a les eleccions europees de 2019 per a formular propostes concretes de cara a millorar el nivell de representació de Catalunya a les institucions europees. Ens hi juguem tant que ni les mancances del sistema de representació actual ni els somnis, per respectables que siguin, poden ser mai una excusa per desentendre’ns d’Europa.

EUREM

27 de desembre de 2019

EUREM és el col.lectiu Europa-Empordà en el nucli del qual es troben Josep Mª Coll, Xavier Ferrer, Marc Gafarot, Joaquím Llimona, Josep Mª Lloveras i Victor Pou