L’Europa que vol Emmanuel Macron

El 26 de setembre de 2017, Emmanuel Macron, President de la República Francesa des de feia només tres mesos , va pronunciar un discurs molt ambiciós sobre el futur d’Europa amb el següent títol: Initiative pour l’Europe. Discours pour une Europe souveraine, unie, democratique.

L’acte va tenir lloc en un marc majestuós : l’auditori de la Universitat de la Sorbona de París. El discurs va durar una hora i mitja. Macron es va presentar com l’únic líder europeu capaç de proposar i impulsar un gran pas endavant en la integració del continent , que s’havia de preparar a través de la celebració de “ convencions nacionals” en tots els estats membres de la UE abans de les eleccions europees del mes de maig de 2019. Macron va fer una crida a Alemanya per formar una “associació“ amb França i avençar junts cap a una vertadera “ refundació “ de la UE. A tots aquests plantejaments introductoris del discurs va seguir una llarga sèrie de propostes concretes : construir una defensa comuna per poder fer d’Europa un actor global respectat, adoptar una profunda reforma institucional que propiciés més democràcia, crear una UE de varies velocitats amb un nucli dur francoalemany i arribar a una Europa que “protegís” eficaçment els seus ciutadans .

Va ser un discurs brillant, ben construït i ben presentat, però el moment no era el més propici per aconseguir el suport d’Alemanya . El país acabava de sortir d’unes eleccions generals, el gran problema alemany era aleshores la immigració i Merkel ja era una estrella declinant. I el timing no era l’únic problema : la veritat és que Alemanya no compartia bona part de la visió macroniana d’Europa i la trobava excessivament agosarada i grandiloqüent.

Des d’aleshores fins avui, els resultats del discurs han sigut més aviat magres. S’ha avançat molt poc en un àmbit clau : la necessària reforma de l’Eurozona. Un grup d’estats membres de la UE, capitanejats pels Països Baixos, anomenat “ la Nova Lliga Hanseàtica “ o els 7 + 1 ( holandesos, irlandesos, els tres països bàltics i els tres nòrdics ) s’hi ha oposat de valent i ha estalviat a Alemanya la feina de fer-ho directament ella .Només s’ha aconseguit un tímid pressupost comú per a l’Eurozona i s’han donat alguns passos en altres àmbits com la creació d’ un Fons Europeu de Defensa o l’ adopció de noves xarxes universitàries europees.

No obstant i això, dos factors juguen a favor dels plans de Macron . El primer són els vents favorables que arriben de l’exterior . La situació geopolítica global actua efectivament com un veritable revulsiu , car avui, per primera vegada des de la signatura del Tractat de Roma ( 1957 ), la UE es veu amenaçada per les tres potències exteriors clau : Estats Units, Xina i Rússia. Totes tres la volen afeblir perquè això significaria afeblir el principi de la sobirania compartida, contrari als projectes controladors i populistes de les tres potències esmentades. Les amenaces exteriors també ajuden a augmentar la influència de França en el marc europeu, car el marc global de les relacions internacionals comparteix una idea llargament defensada per les elits polítiques franceses : Europa necessita prendre les rendes del seu futur en les seves pròpies mans.El segon factor favorable és interior: es tracta del political vacuum que avui travessa la UE, amb el final proper de la era Merkel, una successora de la cancellera que no acaba de marcar perfil, el Brexit i la resta dels països “ grans “ de la UE ( Itàlia, Espanya i Polònia) amb dificultats internes importants de diferent ordre que afebleixen el seu possible rol europeu . Macron queda , conseqüentment, com el líder europeu millor posicionat per omplir aquest vuit polític.

Per altre banda, cal tenir en compte que el president francès ja havia avisat en el seu discurs de la Sorbona que els objectius de la refundació europea s’aconseguirien no pas immediatament, sinó a mig termini. El mes de novembre comença a funcionar una nova Comissió Europea que ha de durar cinc anys ( 2019-2024 ). La Comissió de l’alemanya Úrsula von der Leyen és macroniana, en el sentit de que creu en les propostes franceses i manté una bona relació amb la persona que les proposa, fins el punt que Macron va ser el valedor decisiu de la seva candidatura a la presidència de la Comissió. A més, al capdavant del Banc Central Europeu , institució fonamental de la UE com a responsable de la política monetària comuna, s’hi acaba d’instal·lar una altre persona propera al president francès : la francesa Christine Lagarde.

Macron espera de la nova Comissió Europea resultats importants en àmbits com els següents : ecologia, regulació digital, acords comercials, inversions estratègiques en noves tecnologies, política industrial més activista, lideratge en canvi climàtic , cooperació en migracions i mes política de defensa. L’objectiu a aconseguir l’any 2024 és una Europa que tingui més confiança en ella mateixa, amb més hard power, que escolti més als seus ciutadans i els protegeixi . En paraules de Macron : una Europa sobirana, unida i democràtica.