Les primeres setmanes de març a la Unió Europea

Dèiem en el Post anterior que la Comissió Europea no va poder celebrar a finals de febrer els seus primers cent dies de la seva legislatura tal com ella hauria volgut. Certament va ser una contrarietat, però res comparat amb el que estava trucant a la porta: una nova prova d’ estrès de gran envergadura, arribada en forma de pandèmia : el coronavirus o el Covid-19.

Ens hem referit repetides vegades a la “ crisi existencial “ (en paraules de l’anterior president de la Comissió Europea , el luxemburguès Jean-Claude Juncker ) que la UE va patir entre els anys 2005 i 2019. Al llarg d’aquell període d’europessimisme , va haver d’afrontar una concatenació de crisis internes i una proliferació d’amenaces externes mai vistes anteriorment , com les següents : el fracàs del Tractat constitucional ( 2005), la Gran Recessió ( 2007 ), la crisi de l’euro ( 2010), l’ocupació de Crimea per la Rússia de Putin ( 2014 ) , la crisi dels refugiats ( 2015) , el Brexit ( 2016 ), l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ( 2016 ) o la victòria populista total a Itàlia (2018) . A la UE s’esperava que amb l’arribada de la nova legislatura 2019-2024 les coses canviarien i que es produiria el desitjat rellançament del procés d’integració europea . L’arrancada de la nova Comissió presidida per l’alemanya Úrsula von der Leyen va ser prometedora, però la història tenia preparada l’arribada d’una altre crisi sanitària de gran abast i d’enormes conseqüències econòmiques , socials i polítiques .

Començaven a aflorar aquest tipus de preguntes en l’ambient comunitari : podrà aguantar la UE dos períodes consecutius d’europessimisme de gran calibre, tenint en compte que en el període d’anterior 2005-2019 ja va estar a punt d esfondrar-se ? Si la UE no serveix per tenir una acció unificada contra la pandèmia, per a què serveix ? I també afloraven aquests tipus de comentaris : Europa ha de demostrar que serveix per alguna cosa o la seva crisi de legitimat serà brutal .

De sobte, a escala global, tot semblava haver canviat. Alguns analistes acreditats escrivien que “ res tornarà a ser com abans “. Ningú no estava preparat per a una pandèmia de proporcions universals . El Covid-19 es presentava especialment amenaçador per a la gent gran , mentre que la sexagenària UE , ja molt tocada per la “crisi institucional “ viscuda des de 2005, semblava especialment amenaçada i institucionalment més vulnerable que els estats-nació.

Al llarg dels primers dies de març, la solidaritat intrauropea es va veure estressada per la pandèmia i el nacionalisme retornava en forma de decisions adoptades pels estats membres de la UE de manera unilateral i descoordinada. I aquesta acció semblava desenfrenada. Aquí cal assenyalar , en descàrrec de la UE , un aspecte important sovint oblidat pels seus crítics sistemàtics : la UE no té competències importants delegades dels estats en matèria sanitària . L’article 6 del Tractat de la UE diu que en matèria de protecció i millora de la salut humana la UE només podrà “ recolzar, coordinar o complementar l’acció dels estats membres “ .

Exemples d’unilateralisme i descoordinació són els següents . Alemanya obstaculitzava la venda de mascaretes als seus països veïns. Altres estats membres , com França, introduïen restriccions a les exportacions d’equipament mèdic , des d’ulleres de protecció fins a respiradors. Itàlia era el país europeu més afectat pel coronavirus i se sentia abandonada. Quan primerament va tractar d’invocar el mecanisme de la UE consistent a compartir subministres mèdics, no va rebre l’ajuda de cap altre estat membre. Irònicament, només Xina li estava enviant l’equipament que necessitava. La manca de solidaritat mostrada envers Itàlia era vist com un molt mal presagi sobre el futur de la UE. D’altra banda, s’estaven produint tancaments de fronteres nacionals , fins i tot dins de l’espai Schengen.

Polònia, la República Txeca i Dinamarca ho estaven fent. Aviat varen ser imitades per altres estats membres : Alemanya va tancar fronteres amb França, Àustria, Luxemburg i Suïssa ( un país que no és membre de la UE però sí que pertany a l’espai Schengen ) . Se suspenia la llibertat tradicional de moviments dins de la UE. La UE , a proposta de la Comissió Europea, recomanava als seus estats membres el tancament de fronteres exteriors per trenta dies. En definitiva, el Covid-19 semblava una versió extrema de la crisi dels refugiats de 2015, quan la UE era un campi qui pugui. Els ciutadans arribaven fàcilment a la conclusió de que només podien confiar en els seus propis estats.

Cada fallada d’acció per part de la UE era aprofitada pels nacionalistes i euroescèptics per desacreditar-la . El ministre francès d’economia, Bruno Le Maire, advertia que “ si els 27 no són capaços d’unir-se, és tot el projecte europeu el que serà escombrat per aquesta crisi “.
A mitjans de març, finalment, la UE aconseguia reaccionar contra el virus en el front econòmic , activant diverses de les seves armes :

1) El Banc Central Europeu ( BCE ) – institució clau de la UE, la més “federal“ conjuntament amb la Comissió Europea i el Parlament Europeu – després d’una desafortunada primera intervenció de la seva presidenta Christian Lagarde el 12 de març, en què va dir que el paper del banc no era controlar les primes de risc (cosa que va provocar caigudes espectaculars de les borses ) – va adoptar via reunió d’emergència del Consell de Govern un pla de compres de bons per un total de 750.000 milions d’euros . D’altra banda, un nou Programa de Compra d’Emergència Pandèmica (PEPP) efectuaria compres de bons fins a finals del 2020, incloent totes les categories d’actius legals elegibles sota el programa de compra d’actius existent . Finalment, el BCE relaxava les exigències als bancs perquè poguessin prestar més , el que permetria utilitzar 120.000 milions d’euros addicionals .

2) La Comissió Europea va donar llum verda als estats per gastar saltant-se els límits del Pacte d’Estabilitat i Creixement de la zona euro, cosa que permet sobrepassar els objectius de dèficit (3 % del PIB ) i deute (60 % del PIB) per reactivar l’economia (“clàusula d’escapada general“). “Això permetrà als nostres països aplicar mesures urgents necessàries per contenir el brot i mitigar el seu impacte social i econòmic“ , va declarar el vicepresident de la Comissió Europea Valdis Dombrovskis.

3) La Comissió Europea també va agilitzar i flexibilitzar l’autorització d’ajuts públics per part dels governs estatals , fins a un màxim de 800.000 euros per empresa . L’objectiu era proporcionar liquidat a les companyies , especialment pimes però no només, que poguessin tenir dificultats per sobreviure a causa de la interrupció brusca d’ingressos . Per la seva banda, estats com Alemanya, França i Espanya comunicaven a la Comissió Europea que preparaven grans paquets fiscals per combatre el coronavirus. El paquet alemany contemplava la mobilització d’una gran suma : 800.00 milions d’euros.

4) Finalment, la Comissió també va decidir destinar 37.000 milions d’euros dels fons estructurals a lluitar contra l’epidèmia. Aquests diners es podien recuperar d’ajuts concedits però no utilitzats. La normativa segons la qual s’havien de retornar a la UE seria modificada.
El Comissari europeu d’Economia, l’italià Paolo Gentiloni, pretenia d’anar encara més lluny i proposava tres línies d’actuació centrades al voltant del MEDE ( Mecanisme Europeu d’Estabilitat ) , organisme creat l’any 2010 durant la crisi de l’euro com a mesura temporal i establert de manera permanent a partir de 2012, que té per funció actuar com a prestador de darrer recurs per als estats quan els mercats els tanquen el finançament, amb una capacitat de prestar 410.000 milions d’euros): 1) oferir una línia de crèdit als estats membres que ho necessitessin, 2) oferir liquiditat per cobrir les despeses de sanitat, i 3) emissió de coronabons o bons comuns a tota l’eurozona per combatre la recessió econòmica que estava provocant el virus. Gentiloni presentava aquest paquet d’accions amb aquestes paraules: “cada dia creix el consens que ens cal afrontar una crisi extraordinària amb instruments extraordinaris “.

Espanya era un dels països que més pressionaven perquè s’apliquessin mesures fiscals a l’escala de la UE. El cap de govern Pedro Sánchez declarava el següent: “ El MEDE ha de servir per emetre bons que mutualitzin el deute a escala europea, per exemple emetent bons coronavirus. També ens cal un pla Marshall d’inversions públiques per a la UE per començar la reconstrucció econòmica i social . Europa està en guerra contra el coronavirus i hem de respondre amb totes les armes i instruments. No hi ha cap excusa que valgui per no mobilitzar els nostres recursos “. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, declarava per la seva banda el següent : “ Cal mutualitzar el deute “ .

Espanya tenia aliats en les seves pretensions . No només la presidenta Úrsula von der Leyen obria la porta als coronabons qualificant-los com una de les possibles opcions, sinó que també França i Itàlia es movien en el mateix sentit. Era la pressió dels estats del sud. En el nord no es veien les coses de la mateixa manera, encara que Alemanya i els Països Baixos no havien fet sentir la seva veu en contra, com acostumava a passar cada vegada que es parlava d’un tema tabú : els eurobons. En opinió d’un alt funcionari de la Comissió Europea , “si Europa fa molt, els populistes creixeran en el nord, i si fa massa poc hi haurà problemes en el sud” .

El famós economista belga Paul de Grauwe declarava : “ Les grans crisis són com les metamorfosis kafquianes : una crisi sanitària es transforma en crisi econòmica i sol acabar convertida en una crisi política i social “ . Federico Steinberg del Instituto Elcano de Madrid escrivia : “ Si no actuem amb rapidesa, l’euro i la UE poden estar en perill ( altra vegada ) “ . I Pol Morillas, director del CIDOB de Barcelona , declarava també en aquells dies de mitjans de març que “la UE se la juga “.

Diverses conclusions generals emergien en el horitzó europeu a mitjans de març: s’aveïna un cop que pot ser encara més dur que el produït per la Gran Recessió de 2007, cal que els seus estats membres cedeixin a la UE competències addicionals especialment en matèria sanitària, els objectius inicials de la Comissió Von der Leyen s’hauran de revisar, en particular els referits a la UEM ( Unió Econòmica i Monetària ), i la discussió pressupostària pendent ( perspectives financeres/marc financer plurianual 2021-2027 ) , que ha sigut tan divisiva entre posicions nord/sud i est/oest de la UE , serà el primer test de tot plegat.