L’alemanya Ursula Von der Leyen, probable figura clau de la propera legislatura europea

A la propera legislatura (2019-2024) veurem si la UE és capaç de superar el seu darrer període de “crisi existencial“ (2005-2019) i si es disposa efectivament a iniciar o no una nova fase de rellançament, tan desitjada pels europeistes .

No serà fàcil. L’acreditat analista Tony Barber acaba d’escriure al Financial Times que els propers anys la UE must learn to expect the unexpected (haurà d’aprendre a esperar l’inesperat), car probablement el proper quinquenni generarà “esdeveniments extraordinaris i tumultuosos“, de la naturalesa dels següents.

Trump pot resultar reelegit. La rivalitat Estats Units-Xina pot anar a més. La UE estrenarà nova estratègia sobre Xina, a la que ara considera “un rival sistèmic que promou un model alternatiu de govern“. Si la UE vol defensar el seu model, que es caracteritza per “economia de mercat i avançat estat del benestar, sobirania compartida i defensa d’un ordre global basat en regles“, ha d’ordenar la seva casa reforçant l’Eurozona, preparant la pròxima recessió i afrontant els reptes migratoris, entre d’altres. Així conclou Tony Barber el seu anàlisi.

Les personalitats més rellevants de la nova legislatura europea són les quatre següents: nou president del Consell Europeu (el belga Louis Michel), nova presidenta de la Comissió Europea (l’alemanya Úrsula von der Leyen), nova presidenta del Banc Central Europeu ( a francesa Christine Lagarde) i nou Alt Representant responsable d’afers exteriors i seguretat (el català Josep Borrell) . D’aquestes quatre personalitats, és probable que la figura clau acabi essent l’alemanya .

Ursula von der Leyen –filla d’un director general de la Comissió Europea i ja ex ministra alemanya de defensa- serà la primera dona en presidir la Comissió Europea. És metgessa i mare de set fills. S’ha mostrat anteriorment com una fervent partidària d’uns Estats Units d’Europa. És una persona molt propera a Ángela Merkel. Ha ocupat diferents carteres ministerials. No deixa darrera seu una gestió particularment brillant com a ministra de defensa. Ha sigut nominada d’última hora i per sorpresa dels caps de govern , que en un esprint de dues setmanes han aconseguit superar els obstacles que s’interposaven en el seu objectiu de ser elegida, encara que per un marge molt estret. Ha sumat 383 vots a favor en el Parlament Europeu, és a dir, només nou més del límit marcat, que està situat en 374. La candidata ha comptat amb el suport formal de les tres grans famílies polítiques europees: els populars des del principi (ella pertany a aquesta família), els liberals molt a última hora i entre els socialistes només una majoria. Ha tingut molts vots en contra de socialistes i verds alemanys. No ha sigut profeta a la seva terra.

El seu discurs de presentació davant del Parlament Europeu ha sigut valent i encertat. Va començar en francès , va desgranar en anglès una llarga llista de compromisos socials i mediambientals destinats a arrencar vots socialistes i verds, o almenys a restar-los arguments per votar en contra, i va acabar en alemany amb un animós “Llarga vida a Europa!“. Tot molt cuidat, fins i tot amb l’amaniment d’una anècdota personal d’acollida exitosa a casa seva d’un refugiat sirià. Va prometre un pacte verd per a Europa en els seus primers cent dies en el càrrec, amb legislació per convertir Europa en el primer continent climàticament neutre el 2050. Va prometre donar suport a un subsidi d’atur europeu. Als parlamentaris els va garantir que tindrien dret d’iniciativa legislativa. És partidària del respecte absolut a l’imperi de la llei, així com a l’establiment d’unes fronteres “humanes“. Té una idea molt clara d’una Europa de ciutadans lliures, iguals i solidaris. Defensa un projecte comú del que queden exclosos els “il·liberals“ que pretenen dinamitar la UE des de dins.

En la seva primera entrevista a mitjans europeus després de la seva confirmació en el càrrec de presidenta de la Comissió Europea , del que prendrà possessió formalment el proper mes de novembre, se li ha preguntat si seguia fidel al seu somni d’uns Estats Units d’Europa, i ella ha contestat així: “el meu somni s’ha fet més madur i més realista; la UE es basa en la unitat en la diversitat; això és una cosa diferent al federalisme; crec que aquest és el camí adequat“.

Mare de set fills, és molt conscient de la debilitat demogràfica europea, per això ha declarat que “hem d’ajudar el màxim possible a les famílies joves que volen assumir la responsabilitat de tenir fills i que han de guanyar-se la vida; la societat ha d’encoratjar la conciliació entre la feina i la família; també hem d’aprendre a gestionar millor les societats que envelleixen“.

Preguntada sobre la política migratòria ha contestat que “el tema de la migració ens acompanyarà durant decennis; el progrés ha de començar a l’Àfrica, allí hem d’invertir amb força; el següent és la lluita contra el crim organitzat; és una obvietat que cal rescatar a la gent en perill al mar, però això no vol dir que automàticament puguin venir a Europa; necessitem unes fronteres exteriors segures i que les fronteres interiors puguin continuar obertes“.

A l’entrevista només hi ha hagut un moment de certa incomoditat. Ha sigut quan se li ha recordat que a l’Eurocambra que la va escollir hi faltaven tres diputats independentistes catalans. Von der Leyen ha contestat que no es tracta d’una qüestió política o de sentiments, sinó d’una qüestió jurídica.

La UE necessita un pla per a la nova legislatura i Úrsula von der Leyen esta demostrant que el té. Per això és probable que es converteixi en la figura clau de la pròxima legislatura europea.