La Xina, els Estats Units i la Unió Europea

Avui el gegant asiàtic en comptabilitza 10.000 i els Estats Units més de 600.000. Es pot discutir la fiabilitat d’aquestes xifres, però el que no es pot negar és que a la Xina, el país on va començar la pandèmia, es van prendre mesures radicals de confinament i aïllament (encara que no està molt clar que en el mateix començament actués de manera immediata, recordem el cas del metge que inicialment va ser represaliat i va morir de covid-19), per províncies senceres (la província de Hubei, situada al centre de la República Popular Xina, amb 65 milions d’habitants, va ser la primera), o per barris i per edificis.

Als Estats Units el negacionisme de Trump (recordem que l’any 2020 era any electoral) i els seus seguidors va conduir a polítiques i comportaments inadequats que, segons s’ha demostrat, han sigut directament responsables de l’acarnissament i el descontrol del virus en terres americanes.

Malgrat l’opacitat de les autoritats xineses, sembla que les mesures de confinament i rastreig sistemàtic van aconseguir aturar l’expansió del virus en sis mesos. Un any després, Wuhan, capital de Hubei, ja estava oberta, la taxa d’incidència era de només el 0,03 sobre 100.000 habitants, la vida social havia recuperat el ritme i l’economia creixia al 6 % anual. Això venia a demostrar que controlar primer la salut beneficiava també l’economia. Un factor clau del model xinès sembla que ha estat l’activitat dels comitès veïnals presents en la majoria dels barris del país. Aquests comitès, controlats pel Partit Comunista, han estat els encarregats del rastreig i del control del confinament, incloent-hi els edificis. Tenien poder denunciador coactiu, propi dels règims comunistes.

A la Xina, els bons resultats de la lluita contra la pandèmia s’haurien degut, principalment, a tres elements: política d’Estat (centralització del poder polític), disciplina ciutadana (disposició cultural a seguir les consignes de les autoritats) i control social a nivell de carrer (comitès veïnals).

L’èxit de gestió sobre la pandèmia no se’l pot apuntar només la Xina sinó que és extensible al conjunt de països de la regió Àsia-Pacífic que han fet bé les coses, treballant sobre dos pilars: acció eficaç de les administracions i cooperació d’una població acostumada a la disciplina i a prioritzar la comunitat sobre l’individu. Taiwan, per exemple, un país democràtic a diferència de l’autoritarisme de la República Popular Xina, també ha contingut la covid amb pocs contagis i poques defuncions. Les raons del seu èxit són diverses. Els seus experts acostumen a donar-ne set: l’experiència del SARS (Severe Acute Respiratory Syndrome, Síndrome respiratòria aguda greu) de l’any 2003, la rapidesa en la resposta, l’aplicació de tecnologia sofisticada, una transparència molt superior a la practicada per la Xina continental, condició geogràfica d’illa, el costum de la mascareta i la col·laboració ciutadana.

El model dels Estats Units s’ha basat en la mobilització del seu potencial científic, tecnològic, industrial i d’organització, una vegada declarada l’emergència nacional.

Com a solució a la pandèmia, ha adoptat la vacuna en lloc del confinament. Els Estats Units s’ha implicat a fons en la recerca, la producció i la distribució de vacunes, ja en temps de Trump. Amb diverses vacunes creades i produïdes (Pfizer, Moderna, Janssen i d’altres en procés) i una capacitat d’execució extraordinària, estan vacunant dos milions de persones diàries. La promesa de 100 milions de vacunes en 100 dies s’ha escurçat a 60 dies i la projecció és que el pròxim 4 de juliol, el seu dia nacional, se celebri la independència del virus. En canvi, la Xina gairebé no ha vacunat, i les dues vacunes que produeix les ha venut o donat als països pobres, en un exercici calculat de diplomàcia sanitària.

Els models xinès i nord-americà d’actuació contra la pandèmia són, per tant, contraposats.
Control social d’una banda, capacitat científica i productiva de l’altra. La Xina prioritza l’organització de la societat, els Estats Units corregeixen els desastres socials amb tecnologia. Els valors subjacents són oposats (règim comunista que permet el control social d’una població enfront d’una democràcia fonamentada en les llibertats i drets de la persona). Però en una situació de crisi extrema, com és el cas, els dos models funcionen i competeixen.

El model de la UE consisteix en un mix de control social i vacunació.

El control social ha conegut tancaments i confinaments successius a mesura que anaven arribant les onades del virus. I ja en portem quatre. Ha estat un encert i un triomf que els 27 Estats membres de la UE s’hagin posat d’acord per comprar vacunes de forma conjunta i s’hagi respectat l’esperit solidari europeu. D’aquesta manera s’han evitat lluites i malentesos entre Estats membres, com es va veure al començament de la pandèmia. L’execució, en canvi, ha estat menys bona, i això explica els retards en matèria de vacunació. De totes maneres, cal recordar que la UE no té competències en matèria sanitària i des de Brussel·les s’ha fet el que s’ha pogut dins d’aquest marc limitat d’actuació legal. Ha quedat clar que aquesta manca de competències s’haurà d’esmenar en el futur.

Les tres potències també presenten tres models diferents en la lluita contra la crisi socioeconòmica provocada per la pandèmia.

El model xinès es caracteritza per una economia recuperada, després d’un tractament inicial radical del virus, que torna a créixer amb força i que representa el trenta per cert del creixement mundial. L’economia xinesa és l’única que ha crescut l’any 2020 (2,3 %) i les previsions per a 2021 són del 8,4 % segons dades recents del Fons Monetari Internacional (FMI).

El model nord-americà consisteix en una sèrie mastodòntica de plans d’estímul aprovats. Al primer pla de Trump per un import de 2,2 bilions de dòlars, s’hi han afegit els dos plans de Biden de 900.000 milions de dòlars i 1,9 bilions de dòlars, respectivament, el que dona en total d’uns cinc bilions de dòlars, aproximadament un 5 % del seu PIB. Tant el pla de Trump com els de Biden destinen bona part del diner manllevat al lliurament de xecs a la població. Les previsions de creixement de l’economia nord-americana per a 2021 són del 6,4 %.

El model de la UE ha suposat, en primer lloc, l’èxit de l’acord assolit l’estiu passat sobre un pressupost per a set anys i un fons europeu de recuperació (Next Generation EU, NGEU) que en total sumen més de 1,8 bilions d’euros. A diferència dels plans americans, el fons NGEU és més lent, pretén reactivar l’economia, promoure a l’hora la digitalització i descarbonització de l’economia, a més d’exigir reformes per fer el model sostenible financerament i estimular la flexibilitat. A més, cal assenyalar la gran activitat monetària del Banc Central Europeu (BCE) i l’existència d’altres programes europeus especialitzats. A tots aquests estímuls de caràcter europeu, cal afegir els ajuts dels diferents Estats membres a la recuperació econòmica, molt importants en una UE que encara no ha arribat a ser una vertadera federació. El fons NGEU, que introdueix la mutualització del deute, constitueix l’avenç més important cap a la federalització econòmica des de la creació de l’euro. Ofereix la possibilitat de que la UE ajudi a tots els Estats membres a recuperar la seva economia i reconstruir-se millor. L’altra cara de la moneda han estat els problemes de subministrament de les vacunes abans comentats. Les previsions de creixement de la Zona Euro per a 2021 són del 4,4 % (6,4 % per a Espanya).

A més d’haver fet front a la pandèmia de manera diferenciada, les tres potències també tenen tres visions diferents sobre el seu significat.
La Xina considera que la pandèmia és el seu trampolí cap al lideratge mundial. El president Xi Jinping es considera el líder ferm que ha guanyat la batalla contra la covid. Xi vol portar la Xina postpandèmica a l’autosuficiència tecnològica, una economia més verda i guanyar el pols comercial amb els Estats Units.

Pels Estats Units, la pandèmia ha significat el cop definitiu que ha fet caure Trump i que ha possibilitat el relleu a la presidència del país i, a més, un gran triomf de les seves empreses farmacèutiques. El nou president Joe Biden no ha canviat essencialment l’antiga política de Trump de línia dura amb la Xina, conscient que els Estats Units està condemnat a competir amb el gegant asiàtic i a seguir una política de contenció de la seva pretesa carrera cap al lideratge mundial. En una de les seves primeres entrevistes com a president dels Estats Units, Biden va avisar que el futur de la relació dels Estats Units amb la Xina estarà dominat per “una competència extrema”.

Per a la UE, la pandèmia ja ha suposat, de moment, un pas ferm cap a la unió política, consistent en l’aprovació del programa federalitzador Next Generation EU. També ha posat en evidència que la UE, per ser eficaç, necessita més competències delegades de matèries tan importants com la salut pública i, per altra banda, que els Estats Units i la UE necessiten coordinar millor les seves respectives polítiques en relació amb la Xina i les seves ambicions de futur. La UE ja va definir l’any 2019 a la Xina com “un soci de cooperació, un competidor econòmic i un rival sistèmic“.