La Unió Europea serà política o no serà

xavier-ferrer-elperiodico-de-catalunyaSeixanta anys de construcció europea ens han situat en un escenari molt diferent del que hi havia a Europa en els llunyans anys cinquanta de segle passat. D’una Europa en la que els estats exercien les relacions internacionals en base a la força, sovint amb guerres, s’ha passat a una Unió Europea  formada per vint-i-vuit estats membres, a on la pau, la solució pacífica dels conflictes, la democràcia, l’economia de mercat, la llibertat, el respecte dels drets humans i de les minories i la tolerància, en són les principals virtuts.

En concret, avui tenim, pel que fa a l’economia, una zona euro, de 18 estats, amb una moneda única i política monetària conjunta, amb voluntat d’anar avançant en coordinació fiscal, control pressupostari i, fins i tot, amb passes sòlides cap a una unió bancària.  Tenim també un mercat interior de tots els estats membres, amb 500 milions de ciutadans, que té un producte interior brut més gran que el dels EUA, conformant l’àrea econòmica més gran del planeta, amb una aportació del 25% del que produeix el món.

I pel que fa a la política, avenços en polítiques internes, però amb evidents mancances pel que fa a la política exterior i de defensa. I és aquest aspecte el que representa la debilitat més gran de la Unió Europea. A part de solucionar, com a prioritat immediata,  els problemes ocasionats per la crisi econòmica, que ha afectat de plé la capacitat econòmica i el deute, de la ciutadania, de les empreses i dels estats, la UE també ha d’afrontar aspectes més de fons que són bàsics per a la seva eficàcia i, fins i tot, per a la seva supervivència. Un dels problemes és el dèficit democràtic, en el sentit de que hi ha representants d’algunes institucions de la UE que no són elegits directament pels ciutadans, els quals, a més, sovint perceben el que emana de Brussel·les com llunyà.

La solució fora que totes les institucions de la UE tinguessin alguna manera democràtica d’elegir els seus dirigents (ara només ho té el Parlament Europeu, que es renovarà a les eleccions del proper 25 de maig) i, per altra part, incrementar la comunicació en clau europea,  ja que sovint les noticies que ens arriben ho són en clau estatal, nacional o local i la idea d’Europa s’esvaeix, contribuint a dificultar la consolidació d’un sentiment, d’un demos, europeu, que és del tot necessari si volem una UE forta i influent. Per altra part, el que falta és la integració política, tant en clau interior, avançant en polítiques comunes, especialment en aspectes estratègics que encara estan en mans dels estats, com són la immigració (la UE ha d’afrontar amb una política comuna la penosa realitat que veiem al sud d’Europa i fer entendre als estats membres del nord, que també és el seu problema, com també ho són pels estats del sud, les migracions asiàtiques que arriben per altres indrets d’Europa) i també la política energètica, que és un element geoestratègic de primer ordre, com hem vist a la crisi d’Ucraïna, per la dependència energètica que estats del UE, especialment els del nord, tenen de Rússia.

I, més important que les polítiques internes, en clau exterior, la UE ha de donar el pas ferm cap a la integració política, en el marc de la política exterior, de seguretat i defensa, actualment, com sabem, encara amb poques competències en mans de Brussel·les. És veritat que el Tractat de Lisboa dóna més poder a l’Alt Representant  per a la Política Exterior, que ha de desenvolupar el Servei Exterior Europeu, i que va crear la figura del President del Consell Europeu amb caràcter permanent amb un mandat de dos anys i mig,  amb possibilitat de renovar mandat una vegada.

Però la realitat és que, després de quatre anys, ni Catherine Ashton, ni Herman Van Rompuy, que són qui ostenten els dos càrrecs, respectivament, han donat un impuls significatiu a la política exterior i, a hores d’ara, encara està per resoldre quin és el telèfon d’Europa, per si volen trucar des dels EUA, la Xina o d’altres estats importants del planeta. I el més negatiu per a la UE, és que, al no estar clar a on està el poder, finalment poden acabar trucant a Merkel, Hollande o Cameron. Això és el que s’hauria d’acabar i el camí és donar contingut polític i jeràrquic als dirigents de les institucions de la UE, per sobre dels mandataris dels estats.

I pel que fa a la política de defensa, tot i disposar de l’Agència Europea de Defensa i d’avenços en coordinació militar, els exercits europeus segueixen sent vint-i-vuit, amb diferents capacitats militars, que van des de dos, França i Regne Unit, amb capacitat nuclear, fins als exèrcits pràcticament simbòlics dels estats petits.

Amb tot, s’entén que la integració política no és fàcil perquè representa una pèrdua significativa de la sobirania dels estats membres i afecta als seus interessos diversos, però  en el món globalitzat que estem, això ja no és una opció, sinó que esdevé una autèntica necessitat i és la millor garantia per a defensar els interessos, la llibertat i la seguretat dels ciutadans i les empreses europeus i també la manera d’influir i transmetre al món els valors de la UE.

Xavier Ferrer
Vicepresident 2on d’EUREM. Membre de la Junta del Consell Català del Moviment Europeu i President de l’Associació de Diplomats dels Cursos sobre les Comunitats Europees, ADICEC.

Descarregar l’article del suplement +valor de EL PERIÓDICO DE CATALUNYA>