La solució del conflicte Catalunya-Espanya per elevació

En una carta adreçada al seu amic  historiador i humanista  Agustí Duran i Sanpere el 17 de maig de 1951 , Gaziel va escriure el següent : “ El plet entre Catalunya i Castella penso ara veure’l amb una claredat diàfana, després de tants anys d’haver-lo sofert damunt l’ànima i damunt les costelles. I això que crec veure tan clar és que no té remei.

Només en tindria un : el més radical, el més absolut, el de la trencadissa màxima. Però resulta , estimat “ Tocayo “, que és el més impossible : pura quimera de cors calents i vidents, però de caps estrabul·lats i de peus que no toquen de peus a terra. Bref, és un mal sense remei, perquè l’únic remei que té és un impossible “.

Per tant, hauríem de concloure desesperadament , amb Gaziel,  que si l’únic remei no és possible, el plet entre Catalunya i Castella no té remei. Però Gaziel no  deixa la cosa aquí, car  en els últims anys de la seva vida ( va morir l’any 1964 ) , desil·lusionat per intents pretèrits de diàleg peninsular, començà de veure en el camí de la unitat d’Europa la solució del conflicte . Així  ho podem descobrir en un dels seus darrers escrits titulat “ Enteniment de la Península Ibèrica “. Davant el fracàs de les actuacions humanes voluntàries, ell només veu un camí de solució en aquelles que anomena “ les solucions històriques “. És a dir, en aquelles que , no havent estat previstes  pels homes, sovint els són imposades pel corrent vital, que tot s’ho emporta. La “solució històrica” que hauria de resoldre el plet Catalunya-Castella seria al seu parer la Unitat Europea. I per això ens deixa escrit el següent :

“La Península Ibèrica no mantindrà pas la seva estructura actual indefinidament, davant el corrent de la unitat europea…Si la unitat d’Europa reïx, la Península Ibèrica serà fatalment absorbida per l’ample i poderós sistema nou, que no sembla pas haver de ser altra cosa que la conversió d’una Europa secularment dividida en closos enemistats, en una Europa superadora dels seus nacionalismes arcaics i enfortida per una nova unitat superior. La fragmentació europea , eriçada de fronteres, duanes i exèrcits privats i hostils, serà un anacronisme tan ingenu com ho semblaria avui la perpetuació dels petits Estats medievals que dividien, com cledes, les que més tard hagueren de ser les nacionalitats modernes . Ara els toca el torn a elles, cada cop més ridícules i estretes. L’Estat espanyol d’avui ja s’ha posat assenyadament a la cua, com aspirant a ingressar en el compost formidable, i haurà de prendre les mesures indispensables per a ser-hi admès. D’aquest fet- de la necessitat, que és la mare de tota saviesa- podem esperar-ne molt”.

Quan tot això s’hagi aconseguit, conclou Gaziel, “ llavors s’esdevindrà a tot Europa quelcom de semblant al que ja es veu en un dels Estats més admirables del món que és Suïssa, “una obra de la intel·ligència pura recolzada en realitats concretes, amb la precisió i el magnífic rendiment d’un cronòmetre “ . Suïssa , segons Gaziel, és el model i el camí a seguir per part de la UE . Una Suïssa a la que Gaziel va dedicar un magnífic assaig titulat “ Seny, treball i llibertat “. Una Suïssa que ja fa temps ( 1847 ) que  ha deixat   de ser una confederació per dotar-se d’una Constitució federal amb determinades  competències reservades al govern federal, basada  en una sòlida lleialtat entre els seus membres, creadora d’un espai de llibertats exemplar en el que totes les llengües i  les diversitats són respectades dins del  marc constitucional .