La reemergència de Xina i el nou ordre mundial

La segona sessió de la XXXII Trobada Cultural de Colònico d’enguany tingué lloc al Teatre Fontova de Calonge el divendres 10 d’agost i es va dedicar a analitzar un fenomen cabdal de la geopolítica dels nostres dies : la reemergència de Xina i el seu impacte sobre l’aparició d’un nou ordre mundial.
Per parlar-nos d’aquesta qüestió tan rellevant vàrem tenir el privilegi de comptar amb la presència del reconegut especialista Eugeni Bregolat , que ha estat tres vegades Ambaixador d’Espanya a Xina, concretament en els períodes 1987 – 1991, 1999 – 2003 i 2011-2013. L’Ambaixador Bregolat és originari de la Seu d’Urgell i reivindica les seves arrels a Montargull, localitat de la Vall de la Vansa, situada a tocar de la Seu. A més de Xina, ha estat Ambaixador a Indonèsia , Canadà, Rússia i Andorra. Es , per tant, una persona arrelada a la terra i al mateix temps cosmopolita.
Avui en dia es parla correntment de països emergents : són aquells que han experimentat un creixement econòmic molt ràpid que els ha permès d’acostar-se als nivells de vida propis dels països més avançats. Xina és certament un país emergent , però cal tenir en compte que és encara molt més que això. Es també un país reemergent, car ha estat tradicionalment la primera potència del món durant els seus milers d’anys de història, llevat especialment dels dos segles que els xinesos consideren com temps de “ humiliació “ : els segles XIX i XX. Les potències occidentals i el Japó són considerats els responsables d’aquella “ humiliació “, que va suposar la ocupació del seu territori per potències estrangeres o la imposició d’acords comercials injustos com , per exemple, la guerra de l’opi propiciada pel colonialisme britànic.
Xina reemergeix, doncs, i ho vol fer tornant a ocupar el seu lloc tradicional de “ Imperi del Centre “. En mandarí, la Xina es diu Zhongguo, que vol dir precisament “ el país del centre “. Avui Xina vol potenciar el que ella anomena “ les noves rutes de la seda “ que li haurien de permetre recuperar la seva centralitat històrica, inspirant-se en la famosa “ Ruta de la Seda “ de Marco Polo. Aquesta iniciativa va ser llençada l’any 2013 per l’actual líder xinès , Xi Jinping, en un viatge per l’Àsia central. Es vol culminar amb èxit l’any 2049.
Xi Jinping és un dirigent dotat d’una visió extraordinària. Pensar a llarg termini és la seva especialitat. El seu lideratge ha resultat molt enfortit després del dinovè Congrés del Partit Comunista xinès, celebrat l’any passat. Està considerat un líder tan fort com ho han estat Mao Tse Tung als anys cinquanta o Deng Xiaoping als anys setanta del segle passat. Aquest darrer va canviar el model econòmic xinès a partir de 1978, passant del comunisme totalitari de Mao a l’economia de mercat. Des d’aleshores, Xina ha multiplicat la seva riquesa a un ritme tan accelerat com cap país no ha fet al llarg de la història. En el seu llibre “ Una dècada com Ambaixador a Beijing “, Eugeni Bregolat ha escrit que “ Anglaterra va trigar 60 anys a doblar la seva riquesa, Estats Units 50, el Japó 35 i Corea del Sud 11. Xina , per la seva banda, l’ha duplicat a partir de 1978 en 9 anys, la va tornar a duplicar en 9 anys més i va millorar encara la seva marca els següents 9 anys, sempre amb ritmes de creixement superiors al 10 per cent anyal. En trenta anys, Xina ha tret de la misèria i de la fam a més de 600 milions de persones “.
Com a conseqüència de tot això , el nou ordre mundial es veu profundament alterat. La riquesa de Xina, en termes de paritat de poder adquisitiu, ja supera avui a la d’Estats Units, potència hegemònica mundial. Es preveu que l’anirà sobrepassant amb escreix al llarg de les properes dècades. Xi Jinping vol aprofitar la Quarta Revolució Industrial que està en marxa per arribar al lideratge mundial en l’economia del coneixement. Pretén canviar un model econòmic des de 1978 basat en la inversió en un model que prioritzi el consum i permeti als ciutadans gaudir d’un nivell de vida propi dels països més avançats. Tot això a través de la combinació d’un sistema autoritari i liberalisme econòmic.
Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur de Berlín, l’ordre mundial es va caracteritzar per ser bipolar : les dues potències dominants eren Estats Units i la Unió Soviètica. A partir de l’esfondrament de la Unió Soviètica, l’ordre mundial es convertí en unipolar, amb els Estats Units com a potència hegemònica incontestable. Com a conseqüència de la reemergència de Xina, l’ordre mundial torna a ser multipolar. Xina i Estats Units seran les dues potències dominants al llarg de les dècades que venen i de la seva bona o mala relació dependrà la pau del món. Militarment , però, Estats Units segueix essent molt més poderós que Xina i no es contempla en l’horitzó el final d’aquesta supremacia.
Xi Jinping està convençut de l’habilitat de Xina per convertir-se en la “ alternativa “ del model occidental neoliberal, de que Xina liderarà el món del segle XXI i de que el món veurà aviat una Pax Sinica que substituirà a la Pax Americana . El Brexit i Trump juguen a favor de les ambicions xineses, afebleixen el poder d’Occident , s’allunyen del lliure comerç i de la cooperació internacional, mentre avencen cap l’aïllacionisme i el proteccionisme. Xina és favorable al lliure comerç i és partidària d’un ordre mundial estable i pacífic, més enllà de l ‘expansionisme i la dominació militar.
Alguns analistes creuen que el món ha entrat en una fase de “ bipolaritat asimètrica “, en la que Estats Units mantindrà el poder militar i Xina el poder econòmic. Però també adverteixen de que si Pequín vol que el seu nou ordre mundial tingui èxit ha de mantenir un equilibri entre la seva projecció de força i la seva voluntat de cooperació, així com també ha de convèncer als seus veïns regionals de que el seu ressorgiment és beneficiós i no perillós per a ells.
En qualsevol cas, la Xina de Xi Jinping avança cap a la pretensió d’un domini mundial a mig termini, en l’horitzó 2050. Es una Xina que es presenta como el model més perfeccionat d’un “ capitalisme autoritari “ o d’una economia de mercat que políticament no és ni liberal ni democràtica. Val a dir que no se li escapen al líder xinés les grans dificultats que li poden suposar les aspiracions de les noves classes mitges xineses cap a una democràcia més real i representativa, o els límits d’ un creixement desbocat que plantegen la lluita contra la contaminació, els drets laborals i socials , els drets humans en general, la construcció d’un estat del benestar, l’ecologia o el canvi climàtic.
La insistència occidental per una obertura política a la Xina és directament proporcional al desinterès de la Xina respecte a aquesta idea. L’Ambaixador Bregolat pensa que encara trigarà molt i que no ens hi hem de capficar gaire, perquè sorgirà de manera gradual pel mateix procés de maduració i obertura. Creu que a la Xina li falten dècades per arribar a una democràcia equiparable a la occidental. No creu que els xinesos tinguin gaire presa. En qualsevol cas, serà una democràcia basada en valors xinesos.
L’Ambaixador Bregolat va projectar a la pantalla del Teatre Fontova quadres estadístics impressionants sobre el desenvolupament econòmic de Xina a partir de 1978, així com mapes sobre les principals regions xineses protagonistes d’aquell desenvolupament, cadascuna d’elles tan o més important que molts països avançats del món. Algunes d’aquestes regions són ben poc conegudes a casa nostra, com és , per exemple, el cas de Chongquin, una megalòpolis de més de trenta milions d’habitants que comprèn un territori de la dimensió de Portugal.
La Trobada cultural de Colònico dedicada a Xina va resultar una presentació enlluernadora i alliçonadora , a cura d’una personalitat que és considerada a casa nostra com la millor coneixedora de la realitat actual d’aquell gegant asiàtic.