La Gran Bretanya postbrexit es posiciona en el món amb la marca Global Britain

El desgavell del Brexit ha fet miques aquell equilibri, així com el realisme tradicional de l’establishment polític britànic. El periodista i escriptor Lluís Foix, bon coneixedor del Regne Unit, explica en un llibre recent com li ha costat d’entendre “com un poble tan pragmàtic hagi caigut en un debat carregat de mentides i contradiccions que encara avui els manté dividits i enfrontats“. “El nacionalisme exaltat ha produït el gran caos i l’esquizofrènia del Brexit. Les emocions han guanyat als interessos i els britànics s’han trobat amb una crisi de la qual no saben com sortir“ (Una mirada anglesa, Columna, 2021).

Abans del Brexit (2016) i després de l’entrada del Regne Unit a la CEE (1973), la política exterior britànica reposava sobre tres pilars: 1) una “relació especial“ amb els Estats Units, 2) un europeisme sovint a desgrat o a la contra, però favorable a la construcció d’un mercat interior únic i a l’ampliació continuada del nombre d’estats membres de la UE, pensant que ambdues coses afavorien els seus interessos; un europeisme fermament oposat a tota pretensió d’avançar cap a una federació política europea, i 3) un multilateralisme reforçat per la globalització. Després del Brexit, la relació amb Europa ha deixat de ser un pilar bàsic de la política exterior britànica, la “relació especial“ amb els Estats Units és més un desig britànic que americà i està per veure si el multilateralisme li funciona millor al Regne Unit fora de la UE que dins.

El Brexit és una ferida autoinfligida per la nostàlgia de l’imperi i una realitat que malauradament pot durar, malgrat que alguns acreditats analistes pensen que no seria gens estrany que un govern de Londres tornés a demanar algun dia, més aviat que tard, la readmissió al club europeu en funció, una vegada més, dels seus interessos.

En qualsevol cas, després del Brexit, el Regne Unit segueix sense saber on és el seu lloc en el món. El seu líder populista, Boris Johnson, està tractant de posar-hi remei a la seva manera. Ell ha anat improvisant darrerament el concepte d’una “Gran Bretanya global“ (Global Britain), política i geogràficament dispersa, líder d’una Commonwealth líquida de la qual formen part 53 països, ancorada en la vella teoria de Lord Palmerston, dues vegades primer ministre en el segle XIX, segons la qual “Anglaterra no té amics ni enemics eterns, només interessos eterns“.

En la recerca interminable de trobar un nou lloc al món amb el seu vell imperi desmantellat, com una potència política i econòmica europea solitària, de mida mitjana, recentment fugida de la UE mitjançant un referèndum populista ple de promeses falses (fakes), el Regne Unit comandat per Boris Johnson acaba de fer un pas important: ha fet públic un document de més de cent pàgines, que tracta de definir la visió del primer ministre sobre el paper del seu país en el món a l’horitzó 2030. Ha arribat el moment de fer valdre el concepte idealitzat de Global Britain, que molts contraposen amb ironia al concepte probablement més realista de little England (petita Anglaterra).

El títol del document és el següent: Global Britain in a competitive age. The Integrated Review of Security, Defence, Development and Foreign Policy (Gran Bretanya global en una era competitiva. Una visió integrada sobre seguretat, defensa, desenvolupament i política exterior).

Les seves primeres pàgines contenen una benvinguda a càrrec del primer ministre. Estan inspirades en el famós lema populista del Brexit: let’s take back control from Brussels (reprenem el control alliberant-nos de Brussel·les). Són pàgines amb flaire de l’èpic aroma literari propi de Winston Churchill, a qui Johnson admira i tracta d’emular: “Havent abandonat la UE, el Regne Unit ha començat un nou capítol de la seva història. Navegarem oberts al món, serem lliures per comerciar al nostre ritme, beneïts per l’existència d’una xarxa global d’amics i socis i per l’oportunitat que tenim de forjar amb ells unes relacions noves i més profundes. El nostre Acord de Comercial i de Cooperació amb la UE ens proporciona una llibertat per fer les coses de manera diferent i millor, tant des del punt de vista econòmic com polític. A partir d’ara, l’agilitat i la rapidesa d’acció ens permetran ser més útils als nostres ciutadans, tot augmentant la nostra prosperitat i seguretat. Aquest país pot aconseguir grans coses. Tenim un soft power únic que comprèn el món sencer. Poques nacions estan millor situades que la nostra per superar els desafiaments que tenim al davant, però hem d’estar disposats a canviar la manera de fer i adaptar-nos a un nou món que emergeix al nostre voltant“.

L’avantatge que està agafant el Regne Unit sobre la UE en matèria de vacunació contra la covid és presentada amb orgull per Boris Johnson com a prova de què el Brexit funciona. Aquest fet fa viure a Johnson una hora dolça. La vacunació a hores d’ara de la meitat dels britànics, contra un percentatge molt més petit de la població de la UE, ha disparat la seva popularitat.

El primer ministre presenta en el document Global Britain la seva visió de futur del seu país a l’horitzó 2030.

Es basa en quatre grans objectius: 1) aconseguir una Unió més forta, més segura, pròspera i resilient, 2) una nació pragmàtica i responsable amb una perspectiva global, 3) una superpotència científica i tecnològica, i 4) una Unió adaptada a un món molt competitiu utilitzant les pròpies fortaleses: defensa i seguretat, ciència i tecnologia, lideratge diplomàtic, soft power i lideratge del canvi climàtic.

El document amb prou feines parla de la UE, més enllà de dir que “el nostre Acord Comercial i de Cooperació amb la UE ens dona llibertat per fer coses millor i de manera diferent“. Europa ja no és el focus prioritari d’interès britànic. El nou focus prioritari és la regió de l’Indo-Pacífic.

És la primera vegada que el Regne Unit declara obertament que el que passi en aquella regió del món és important no solament per motius de comerç i prosperitat, sinó també en termes de defensa i diplomàcia. En virtut d’aquest important canvi d’òptica, un subtítol adequat del document hauria pogut ser Global Britain pivots to Asia (la Gran Bretanya global pivota cap a Àsia) (rèplica del lema pivot to Asia que va utilitzar Barak Obama per presentar la seva nova política exterior que ja prioritzava Àsia sobre Europa).

Fa inicialment un elogi de les societats democràtiques. “La democràcia liberal i els mercats lliures continuen essent el millor model per a l’avançament social i econòmic de la humanitat“. Declara després com a objectiu essencial la seguretat dels ciutadans. El Regne Unit vol ser líder en ciència i tecnologia, així com un hub global en serveis i digitalització. Vol liderar el canvi climàtic i la conservació de la biodiversitat.

Totes les pàgines del document respiren optimisme sobre el paper que podrà jugar en el món un Regne Unit independent de la UE.

El document significa un exercici important de reformulació dels principis de la política exterior i seguretat britànica dels últims temps. L’administració de Boris Johnson es proposa un ferm rearmament justificat per les “amenaces creixents“ que constitueixen Rússia i la Xina. Aquest rearmament vol ser respectuós amb els compromisos britànics amb l’OTAN. Les paraules “era competitiva“ que figuren en el títol del document fan referència a una competència que va molt més enllà de l’econòmica o comercial. Es parla “d’una gamma creixent d’amenaces, militars, tecnològiques i doctrinals“.

Rússia constitueix “una amenaça important i activa“. Pequín suposa un perill contra els interessos britànics pels seus ímpetus expansionistes, la seva “progressiva militarització“ i “la creixent afirmació de la seva força al tauler internacional”, però al mateix temps se’l considera un soci econòmic amb qui es poden fer grans negocis. També es vol establir una nova relació amb l’Índia, Japó i Corea del Sud de cara a servir de contrapesos a l’expansió de la Xina. Gran Bretanya dedicarà dotze mil milions d’euros a la renovació del seu arsenal d’armes. Es preveu un increment del 45 % de les ogives nuclears, que passaran de les 180 actuals a 260. De totes maneres, el nombre de caps nuclears britànics seguirà essent molt inferior al dels Estats Units (3.880) i Rússia (4.300).

Com a senyal inequívoc de les seves intencions de pivotar cap a l’Àsia, Boris Johnson acaba d’anunciar que el portaavions nuclear de la Royal Navy HMS Queen Elizabeth es desplegarà pròximament a l’Oceà Índic i a l’est d’Àsia, portant a bord 35 avions ultramoderns que no són britànics sinó pertanyents a la marina dels Estats Units, la potència amb qui es vol seguir mantenint una “relació especial“. A més de les amenaces geopolítiques que constitueixen Rússia i la Xina -davant de les quals els Estats Units continua essent el principal garant de la seguretat d’Occident- es considera probable l’aparició de noves pandèmies, catàstrofes mediambientals i atemptats terroristes, sobre les quals cal estar molt atent i, sobretot, preparats. En matèria de desenvolupament, Londres intentarà tornar a dedicar un 0,7 % del seu PIB a ajuda exterior “quan les circumstàncies ho permetin“.

Les primeres reaccions sobre el document no han trigat a arribar. Alguns parlamentaris britànics han declarat que “el seu contingut va molt més enllà de descriure’ns l’arribada d’una era de competència, ja que el que realment descriu és l’arribada d’una nova era de guerra freda“. Altres parlamentaris s’han queixat de què el document atorga excessiva importància a temes de defensa i oblida parlar de reformes prèvies necessàries a introduir en l’envellit sistema econòmic britànic (augment de la productivitat, reforma de l’educació) i polític (reforma constitucional de caràcter federal) per poder ser forts i independents en un món de gegants.

Moscou s’ha afanyat a denunciar la decisió del Govern britànic d’augmentar el sostre màxim del seu arsenal nuclear, un moviment sense precedents des de la caiguda de l’URSS que frena el desarmament progressiu dels darrers trenta anys. “Lamentem molt que el Regne Unit hagi triat el camí de l’augment de les seves armes atòmiques; cap amenaça no emana de Rússia”, ha assegurat el portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov.

El Japó s’ha mostrat especialment satisfet per la nova política exterior britànica que prioritza la regió Àsia-Pacífic- Índic.

Japó és esmentat en el document britànic com a país clau de la regió, al costat de Corea del Sud, Austràlia, els deu països de l’Associació de Països del Sud-est Asiàtic (ASEAN) i l’Índia. Tòquio ha proposat un nou acord comercial, una millor entesa en defensa i el seu suport a l’intent britànic de reformar l’Organització Mundial del Comerç (OMC). També ha ofert al Regne Unit adherir-se a l’acord TPP (Transpacific Parnership), un acord internacional de lliure comerç liderat pel Japó després de la renúncia de participació dels Estats Units durant l’administració Trump, del qual la Xina no forma part, compost per 11 països: Austràlia, Brunei, Canadà, Xile, Japó, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur i Vietnam.

Un informe que acaba d’aparèixer, publicat pel ministeri japonès de comerç, assenyala que, a conseqüència del Brexit, el nombre d’empreses japoneses establertes al Regne Unit ha baixat entre 2014 i 2019 de 1.084 a 951, mentre que el nombre d’empreses japoneses instal·lades als Països Baixos, Alemanya, França i Itàlia en el mateix període de temps ha augmentat de manera significativa. Boris Johnson es proposa redreçar ràpidament aquesta mala conseqüència econòmica del Brexit.