L’actual presidència rotatòria portuguesa de la UE prioritza les relacions amb l’Índia

L’Índia és una gran potència emergent. L’enorme impacte del creixement de la Xina al llarg L’Índia és una gran potència emergent. L’enorme impacte del creixement de la Xina al llarg de les darreres dècades ha desviat l’atenció que mereix l’emergència de  l’Índia, un fenomen  de primera importància mundial. L’Índia és probablement el país més fascinant del món. Constitueix un mosaic social, cultural i religiós d’una gran dimensió i complexitat,  en forma de  subcontinent, al sud de l’Himàlaia i fronterer amb la Xina, amb la que manté importants conflictes territorials.

L‘Índia presenta  cinc característiques  diferencials respecte a la Xina, l’altre gegant asiàtic. La primera és  demogràfica. L’Índia, d’aquí a pocs anys (2030 segons l’ONU),  tindrà més habitants que la Xina i  es convertirà en el país més poblat del planeta. Amb el creixement de la seva productivitat per càpita, al costat d’uns costos laborals unitaris baixos, l’Índia pot complir amb algunes de les previsions que la situen ben aviat en el tercer lloc  del rànquing mundial de riquesa econòmica els pròxims anys, per sobre del Japó.  Les previsions  corresponents a   l’any 2050 assenyalen  l’Índia com  la segona potència mundial després de la Xina,  per davant dels Estats Units, Indonèsia, Brasil, Rússia,  Mèxic, Japó, Alemanya i Regne Unit (en termes de paritat de poder adquisitiu). Sis de les deu economies més grans del món seran, doncs, països emergents l’any 2050.

La segona característica diferencial és idiomàtica. En un món global, l’anglès és la “lingua franca“. Les elits índies el parlen perfectament, cosa que no succeeix a la Xina. La tercera característica, per la mateixa raó que l’anterior,   consisteix en el fet que el colonialisme britànic va introduir a l’Índia un factor essencial per al desenvolupament econòmic: el dret mercantil. Això li ha comportat una concepció de la seguretat jurídica molt propera a com és definida a Occident. La quarta característica fa de  l’Índia  un país tan summament complex  i des de tants  punts de vista -social, ètnic, econòmic, cultural, idiomàtic, religiós, etc.-  que les seves elits ja estan acostumades a la gestió de la complexitat. Això comporta haver generat una gran  facilitat per a l’abstracció. No és casual que els millors especialistes en la complexitat que es reflecteix en el món de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), ocupant llocs molt rellevants a les millors universitats nord-americanes, siguin d’origen indi. La cinquena característica,  que tampoc es dona a la Xina, és que,  malgrat els seus immensos problemes socioeconòmics, l’Índia té un sistema de representació política de caràcter democràtic. Pot ser  considerada  la democràcia més gran del món. Per totes aquestes circumstàncies, esdevindrà, segons  tots els analistes, un referent del futur immediat i de tot el segle XXI.

Amb 1.380 milions d’habitants, l’Índia està a punt de sobrepassar la Xina,  amb 1.440 milions d’habitants, com a país més poblat del món, però no pas en termes  de poder econòmic, on els seus desavantatges són encara molt importants. El PIB de l’Índia és de 2,6 bilions de dòlars, molt lluny dels  14,9 bilions de la Xina (FMI, 2020).

A l’inici del segle XVII, cadascun d’aquests dos gegants asiàtics significava un terç del PIB mundial, disputant-se el lideratge  econòmic mundial  que avui encara ocupa els  Estats Units. A partir del segle XVIII, amb la colonització de l’Índia i la semicolonització de la Xina, tots dos països es varen empobrir  i la seva recuperació no es produiria  fins a finals del segle XX.

Les relacions entre l’Índia i la UE són ambivalents. Existeix una llarga història de contactes econòmics i culturals que arrenquen des del temps de l’Imperi romà. A partir del segle XV començaren a establir-se colonitzadors europeus al subcontinent indi. Els anglesos, presents des del 1600, quan es va fundar la Companyia de les Índies Orientals, varen convertir l’Índia l’any 1858 en una part integrant de l’imperi britànic fins que va arribar a independitzar-se l’any 1947. Avui, europeus i indis comparteixen valors democràtics. Els indis, com els xinesos, no volen rebre lliçons d’Occident, especialment en l’àmbit de drets humans. Considerem que molts europeus desconeixen la realitat índia i les bases de la seva estructura social fonamentada en una tradició mil·lenària cultural i religiosa. Tampoc ha agradat als indis que els països occidentals miressin més a la Xina  que a l’Índia. Però també és cert que la Xina, més pragmàtica i calculadora, es va modernitzar i es va obrir econòmicament abans que l’Índia cap  a l’exterior.

Des de l’any 2000 la UE i l’Índia celebren cimeres polítiques bilaterals, complementades amb trobades empresarials. A la cimera de La Haia de 2004, l’Índia va ser qualificada de “soci estratègic“ de la UE. La UE és actualment el primer soci comercial de l’Índia. La darrera cimera entre la UE i l’Índia va tenir lloc per videoconferència el 15 de juliol de 2020. La següent tindrà lloc  a Porto el mes de maig de l’any en curs, dins del marc de la presidència rotatòria portuguesa de la UE. Entre  les prioritats d’aquesta  presidència, hi figuren de manera destacada les relacions amb l’Índia. És una cosa natural, car Portugal manté una llarga tradició de relacions amb aquest país. L’any passat, el primer ministre Narendra Modi,  conservador nacionalista hindú (la seva deriva nacionalista preocupa cada vegada més a la comunitat internacional), no va poder traslladar-se a Europa per culpa de la pandèmia, però el mes de maig d’enguany el primer ministre portuguès, Antonio da Costa, espera rebre’l personalment a Porto per reforçar una cooperació que és estratègica per a la UE i per a Portugal. Tant per als 27 com per al govern de Lisboa, el reforçament de les relacions amb els hindús servirà de contrapunt a la creixent influència xinesa, que preocupa a moltes capitals, ja sigui perquè es veu a la Xina sortir reforçada de la pandèmia del coronavirus com pel fet que l’any passat la Xina va ser l’única gran economia que va créixer.

L’Índia va ocupant ràpidament un lloc molt important en el nou ordre mundial.  Des de l’any 1947 fins a l’any 1991, la seva economia estava estancada,  dominada per buròcrates que es movien dins d’un  núvol de corrupció. Molts hindús varen optar aleshores per marxar del seu país.  Avui hi ha una gran diàspora d’hindús als Estats Units, ben col·locada en posicions d’alt nivell a moltes organitzacions, empreses electròniques, indústria en general, sanitat, recerca, etc. Més de 240.000 metges d’origen hindú  i formats a l’Índia treballen als Estats Units, constituint el 20 per cent del nombre total de metges  que  treballen allà.  Els enginyers indis tenen un gran prestigi arreu del món. La diàspora hindú és la segona més gran del món, després de la xinesa. La seva rivalitat amb la Xina és palesa i creixent: demogràfica, democràtica, econòmica, territorial, cultural, etc. El pes de l’Índia  fa cada dia més obsoleta una composició del Consell de Seguretat de Nacions Unides sense la  presència d’aquest segon gegant asiàtic i la d’altres potències emergents.

El punt d’arrancada del  procés ascendent de l’Índia es produeix  a començaments de la dècada dels anys noranta del segle passat. L’abandonament del sistema econòmic burocratitzat i centralitzat, seguidor del model soviètic, es va produir  l’any 1991, precisament l’any de la implosió de l’URSS. El canvi de model econòmic del comunisme maoista a l’economia de mercat es va produir a la Xina tretze anys abans, l’any 1978, sota el lideratge de Deng Xiao Ping. L’elefant hindú va trigar, doncs, tretze anys més que el dragó xinès a despertar-se i afrontar el repte de la globalització. Ambdós països varen apostar per transitar des d’una economia socialista planificada a una economia de mercat. Però la Xina es va modernitzar i obrir a l’exterior de manera més ràpida i decidida.  El gap econòmic entre els dos països es va ampliar a les dècades següents al seu canvi de règim econòmic. El PIB de l’Índia es va multiplicar per 4,5 vegades de 2000 al 2015, arribant als 2,1 bilions de dòlars, clarament per darrere del ritme de creixement xinès.

L’Índia és un gegant econòmic. És una potència autosuficient en el terreny alimentari, pot exportar cada any més de 20 milions de tones de cereals (en va produir 246 milions de tones l’any 2019). A partir de 1997 s’ha convertit en el productor més gran del món de llet (188 milions de tones l’any 2019). L’Índia és el quart productor més gran de vehicles i el tercer productor/consumidor mundial d’energia elèctrica. És la primera potència mundial en el sector de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació). En aquests moments en què la fabricació de vacunes contra el coronavirus és una prioritat mundial, és poc conegut que la fàbrica de vacunes més gran del món es troba a l’Institut Serum de la ciutat de Pune (estat hindú de Maharashtra, situat al  centre oest del país, capital  Mumbai -abans Bombai- centre econòmic de l’Índia), de la que surten cada dia 2,3 milions de dosis de l’AstraZeneca. Amb tot, l’Índia necessita  grans reformes estructurals per incrementar la productivitat i l’eficiència  econòmica, sobretot si vol competir amb el seu colossal veí  xinès del nord. L’Índia encara pateix greus dèficits:  sistema educatiu i sanitari deficients, proteccionisme comercial elevat, infraestructures antiquades,  problemes energètics i mediambientals,  rigidesa del mercat laboral, burocràcia inadequada, sistema ancestral de castes, grans desigualtats de renda, etc. Els indis, malgrat tot, són optimistes sobre el futur del seu país, que compte amb una de les poblacions més joves del món i la classe mitjana més nombrosa.

L’Índia és considerada pels analistes com  una potència decisiva per assegurar la pau i l’estabilitat política mundial.  Significa un  gran contrapès demogràfic, econòmic, científic, tecnològic, militar, cultural  i territorial del gegant xinès. La Xina i l’Índia comparteixen  una frontera de més de 3.440 kilòmetres  i tenen disputes  territorials importants.  Són els dos països més poblats del món, amb dos enormes exèrcits dotats d’armes nuclears. L’Índia té una llarga tradició pacifista, inspirada en el gran exemple de Mahatma Ghandi.  Espera tenir un paper molt rellevant  en el nou ordre mundial per moltes  raons: aviat  líder mundial demogràfic, població intel·lectualment cada vegada més preparada, bona presència a les institucions internacionals, democràcia sòlida, civilització antiquíssima, etc. Els Estats Units, Japó i Austràlia compten amb l’Índia per controlar l’expansionisme del  gegant xinès.

La UE i l’Índia estan d’acord en impulsar un multilateralisme eficaç i un ordre multilateral basat en normes articulat al voltant de les Nacions Unides (ONU) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Han reiterat el seu compromís amb l’Acord de París sobre el canvi climàtic  i amb la pau i la seguretat mundial via desarmament i la no proliferació.

El poder econòmic internacional ha anat traslladant-se de l’oest cap a l’est al llarg dels dos darrers segles. El segle XIX va ser “el gran segle europeu”, el segle XX  ha sigut   “el segle americà” i el segle  XXI serà probablement “el segle asiàtic”, amb el seu nucli dur  situat a   la gran regió Àsia-Pacífic-Índic i  l’estret de Malaca com a centre de gravetat econòmica mundial. En aquell nucli dur la Xina ocupa el lloc predominant, però al costat hi té l’Índia.