Interessos compartits

La rea­li­tat de la Covid-19 ens ha por­tat a una crisi sanitària, social i econòmica sense pre­ce­dents. És evi­dent que és una pandèmia glo­bal i que la recerca per tro­bar una vacuna que erra­di­qui la malal­tia i fàrmacs que l’alleu­ge­rei­xin no s’atura. És clar, però, que la pandèmia ha afec­tat la vida dels ciu­ta­dans, de molts tre­ba­lla­dors i autònoms, la via­bi­li­tat d’empre­ses i també l’esta­bi­li­tat econòmica i fins i tot la política. I tot això com ho arre­glem? Qui­nes solu­ci­ons hi tro­bem? A l’inici de la pandèmia els dife­rents estats euro­peus cer­ca­ven solu­ci­ons par­ti­cu­lars on fos, al marge d’un esce­nari més ampli i de col·labo­ració com és la Unió Euro­pea, absent en aquells moments.

La rea­li­tat ens feia veure que aquest camí no era la solució i es va optar per posar la UE al cen­tre i, tot i les diferències econòmiques i la manera d’enten­dre la gestió i els interes­sos sovint con­tra­po­sats dels estats mem­bres, ara tenim una pro­posta comu­nitària molt impor­tant: 540.000 mili­ons d’euros, a més de 750.000 mili­ons d’euros (500.000 mili­ons finançats amb deute comu­ni­tari –gran nove­tat, perquè obre la porta al deute com­par­tit o man­co­mu­nat– els quals seran trans­ferències als estats més neces­si­tats i afec­tats per la crisi de la Covid-19) i més importància del pres­su­post comu­ni­tari, que ara és de 1,1 bili­ons d’euros en set anys. I a tot això cal afe­gir els 1,35 bili­ons d’euros que el Banc Cen­tral Euro­peu des­tina a com­prar deute als estats que ho neces­si­tin.

Dels 750.000 mili­ons d’euros, que estan pen­dents d’apro­var per part dels estats mem­bres, el 19 de juny n’han par­lat els caps d’estat i de govern i, tot i que cadascú va mos­trar els seus posi­ci­o­na­ments (a grans trets, els del nord exi­gei­xen que les aju­des esti­guin lli­ga­des a pro­gra­mes d’inversió i de can­vis estruc­tu­rals en els estats aju­dats i els del sud dema­nen la soli­da­ri­tat euro­pea), sem­bla que es va pel bon camí i tot fa pen­sar que a mit­jan juliol, si no s’espat­lla res, podrem tenir l’inici d’acord en el Con­sell Euro­peu, i després caldrà l’apro­vació del Par­la­ment Euro­peu i dels par­la­ments esta­tals, tot ple­gat molt lent i fei­xuc, atès que la UE és una unió d’estats que han de con­sen­suar les deci­si­ons, no com els EUA, la Xina, Rússia i d’altres estats que les pre­nen amb més cele­ri­tat, molt impor­tant en temps de crisi. Espe­rem que les volun­tats i els interes­sos com­par­tits gua­nyin la par­tida als egois­mes esta­tals.

No vull pen­sar com es ges­ti­o­na­ria la rea­li­tat de la crisi a l’Estat espa­nyol i a Itàlia, posem per cas, si no hi hagués aquest sopluig euro­peu. I aquesta tran­quil·litat la faci­lita l’acció d’Ale­ma­nya, que, jun­ta­ment amb França, va pre­sen­tar l’opció dels 500.000 mili­ons d’euros d’ajusts als estats afec­tats, fet que aplana el camí, tot i les ten­si­ons, a l’apro­vació del gran paquet econòmic euro­peu. Si a Europa li va bé, a Ale­ma­nya també li anirà be, deia Merkel, i a molts altres estats de la UE i als ciu­ta­dans, també, molt més bé que si anem cadascú pel seu camí.