I ara què?

Ha costat quasi sis mesos, des del maig que hi van haver les eleccions al Parlament Europeu, que es renovessin les institucions que governen la Unió Europea. D’una banda, el Parlament, sorgit de les eleccions del maig, va prendre possessió al juliol. Per l’altra, la Comissió Juncker també acabava mandat i es van posar els mecanismes per nomenar una nova CE, que serà presidida per l’alemanya Ursula von der Leyen i que continuarà tenint un comissari per estat membre, els quals han hagut de passar el control del PE un fet que, juntament amb altres detalls, ha provocat que fins aquesta setmana no s’hagi tancat i aprovat la nova Comissió. Paral·lelament, també ha pres posició del seu càrrec el nou president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, que substitueix el polonès Donald Tusk.

Així doncs, tenim flamants dirigents de les institucions governamentals de la UE per als pròxims cinc anys. Davant d’aquest escenari, és adient la pregunta: I ara què? Doncs ara és l’hora de governar afrontant els reptes amb valentia, amb sentit europeu per sobre de l’estatal i pensant en el benestar, la llibertat i la seguretat de la ciutadania. Feina en tindran i molta. El primer que suggereixo que haurien de fer les tres institucions és conjurar-se per avançar en clau europea cercant mecanismes que facilitin la presa de decisions, naturalment fent la tasca que correspon a cadascuna, però preservant l’interès general. També és important afrontar amb eficàcia i determinació els reptes que té Europa, bona part dels quals sobrepassen l’àmbit d’actuació d’un estat i, per tant, la UE els hauria d’agafar amb responsabilitat. Em refereixo a la sostenibilitat del planeta, escenari en què la UE hauria de ser un referent mundial, tal com sembla que vol fer la presidenta de la CE. Per altra part, també hauria de gestionar de manera comunitària i consensuada la immigració, els refugiats i la política d’asil, entenent que això seria més fàcil si aquestes polítiques ja estiguessin cedides a Brussel·les, un fet que avui encara no és així.

Apostar també per la integració política i de seguretat i defensa, i encara més davant la previsible sortida del Regne Unit, tot plegat per fer front als conflictes polítics internacionals i a possibles crisis econòmiques. L’economia també requereix una atenció especial, fent èmfasi en la generació de polítiques que redueixin les desigualtats entre ciutadans i també entre estats, i apostar per ser un referent en l’economia digital i en la defensa del paper de la UE en el marc de l’enfrontament comercial entre la Xina i els EUA.

I pel que fa a reptes interns, les institucions europees han de treballar per restablir la confiança entre aquestes i generar un clima que faciliti el consens i la col·laboració entre els estats membres i també facilitar espais de participació en realitats nacionals que demanen democràticament més reconeixement, amb la finalitat que tothom se senti a gust i partícip dins la UE. Si anem per aquest camí tindrem una UE més sòlida, eficaç i propera a la ciutadania.