Grècia i (Euro)pa

Davant del repte d’un segon rescat el primer ministre grec, Yorgos Papandreu, va anunciar el 2011 un referèndum sobre la permanència o sortida del euro. Amb el suport popular els sacrificis de qualsevol de les opcions haurien quedat legitimats. Els caps d’estat de la Unió Europea van avortar aquella possibilitat per temor a obrir la caixa de Pandora i arrastrar l’euro al precipici. El rescat grec va prosseguir en mig del rebuig popular i de la oposició.

Ha estat el tractament de xoc mes dur aplicat a una economia europea, deixant una gran part de la població en situació precària. La recessió, l’atur i el deute han superat les previsions. El creixement esperat no s’ha generat. Més important, s’han atacat els símptomes de la malaltia però no prou les causes: moltes reformes necessàries per regenerar el sistema econòmic i polític resten per fer.

Com passa en casos clínics s’hi va involucrar més d’un metge, una troica: FMI, BCE i la Comissió Europea, amb experiències i visions no sempre coincidents ni adequades. Les decisions, però, s’han deixat a la unanimitat dels estats de la euro-zona, principals creditors. Després de 5 anys i 240 mil milions d’euros sembla que n’ha après més el metge que el pacient. La Eurozona s’ha dotat de mecanismes capaços de tractar crisis similars i reduir-ne els contagis, mentre a Grècia els deures no s’acaben de fer.

SYRIZA, capitalitzant el descontent popular, ha guanyat les eleccions gregues de 2015 i endurit les negociacions. El debat sobre el Grèxit (sortida del euro) està novament servit. La premsa anglosaxona n’és sovint favorable. També els euroescèptics i alguns acadèmics. No obstant els líders europeus rebutgen la idea amb contundència. SYRIZA i la gran majoria de la població grega volen l’euro però no n’accepten les condicions.

La Unió tem encendre el debat sobre la reversibilitat de l’euro i cap polític vol ser acusat de haver fet fora Grècia. No es vol crear incertesa a la Eurozona quan s’albira la recuperació. Pel costat grec la gran majoria vol romandre a l’euro, perquè a fora fa fred i la medecina imposada des de casa podria resultar finalment més amarga que la de Brussel.les. Hi ha també el temor a una llarga marxa per territori desconegut. I es dubte de la utilitat de la devaluació en una economia sense base exportadora.

Els arguments a favor de la permanència de Grècia a l’euro son essencialment defensius i en bona part compartits. Però semblen més fonamentats pel costat grec que per l’eurogrup, ja que mentre els costos del Grexit per la UE s’han anat reduint, han augmentat per Grècia a mesura que s’afeblia el seu teixit econòmic i social.

La UE no veurà retornats bona part dels crèdits atorgats a Grècia (majoritàriament transferits del sector privat al públic) però no gosa parlar-ne obertament. Hi ha invertit tant que està disposada a invertir-hi una mica més per preservar la integritat del euro. Però no ho farà a qualsevol preu, perquè els costos del Grexit, encara alts i incerts, ja no son inabordables. Grècia es troba en una posició de debilitat que no pot ignorar.

La relativa coincidència en els arguments a favor de la continuïtat al euro, fa creure en la possibilitat de trobar una solució de compromís a aquesta delicada situació. Requerirà actitud negociadora, deixar de banda orgulls ferits i actituds condescendents i fer concessions mútues. Grècia podria oferir les reformes que cap govern ha estat capaç de fer fins ara. La Unió podria, a canvi, oferir més flexibilitat en l’ajustament a fi de reduir els costos socials i estimular el creixement. Podria també millorar encara les condicions del deute i, arribat el moment oportú, oferir el nivell de condonació inevitable, sense necessitat de pronunciar la paraula.

Una estratègia tal requereix claredat d’objectius i bona comunicació. Assumirà SYRIZA els costos polítics derivats? L’ajudaran els mitjans de comunicació a fer-ho? Si Tsipras no s’en surt sempre li pot quedar el recurs al referèndum. Qui gosaria negar-li ara?.

Josep M Lloveras
Antic membre de la Task Force Grècia a la Comissió Europea