Cinc visions d’Europa dedicades als enginyers

El famós professor i assagista George Steiner –  nascut a França en el si d’una família jueva d’origen vienès i  emigrat als Estats Units fugint del nazisme –  va pronunciar una deliciosa conferència a Holanda l’any 2004 sobre els elements essencials que  composen la seva  “ idea d’Europa “. Aquella conferència ha estat publicada més tard , amb gran èxit, en forma d’un petit  llibre.

Informació: Part introductòria d’una conferència pronunciada el 25 de febrer de  2015 a l’Aula d’Extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya sobre la situació actual de la Unió Europea ( UE ) i les seves perspectives de futur. 

La “idea d’Europa” de George Steiner ve conformada per cinc elements. En primer lloc,  compara Europa amb un cafè ple de gent , fumejant, on es passa l’estona, es conversa, s’interrelaciona fàcilment , es llegeixen diaris, s’escriu poesia, es conspira o fins i tot es filosofa, com  ha estat tradicionalment  el cas , per exemple, dels  grans cafès de Viena , la magnífica ciutat centreeuropea on Steiner té les seves arrels . La seva primera idea d’Europa són , doncs, els cafès, és a dir, un espai amable i civilitzat de sociabilitat intel·lectual. Segonament, ens diu que Europa sempre s’ha pogut recórrer  a peu , car les seves distancies i el seu paisatge estan sortosament fets  a escala humana, ben al contrari de les immensitats territorials pròpies d’altres continents . Europa ofereix un paisatge acollidor, humanitzat,  que convida a caminar ( en Josep Pla ha escrit que a Catalunya “ el paisatge no falla mai “, això ho podríem extrapolar nosaltres catalans a tot Europa ) . En tercer lloc, tots els carrers i les places d’Europa porten noms de persones, reflex del gran pes del passat històric , i no pas signes numèrics com veiem , per exemple, a grans ciutats no europees com Nova York o Bogotà ) . Europa és tributària d’una memòria històrica urbanitzada. En quart lloc, Europa es caracteritza per una dualitat primordial, consistent en el doble heretatge provinent , per una banda, d’Atenes, que aporta la raó,  i , per altre banda, de Jerusalem, que ens ofereix la fe . Europa és hereva de les tradicions grega i judeocristiana. El cinquè element és el més preocupant de tots cinc  . Steiner creu que Europa és també “ sentiment de final “ i que , sobre tot després de la tragèdia que varen suposar  les dues guerres mundials del segle XX, veritables guerres civils europees, està “ cansada de la història “. Diu que la paraula alemanya Gesichtmüde – que qualifica de intraduïble, estranya, evocadora i inquietant –  és la que millor  expressa aquell sentiment ( en alemany Gesichte vol dir histöria i Müde cansat ) . A través d’aquest cinquè element ,  Steiner ens presenta , doncs, una Europa crepuscular.

De la mateixa manera que George Steiner parlava de les seves cinc visions d’Europa a un públic interessat pels temes culturals europeus en general, jo ara en voldria presentar unes altres cinc visions d’Europa dedicades especialment als enginyers, a qui va adreçada  precisament aquesta conferència. Són visions presentades expressament sota un cert format matemàtic i que , per tant, gosen acostar-se a un llenguatge amb el que els enginyers hi estan molt avesats.  Les tres primeres fan referència a Europa en general i les dues últimes a la Unió Europea (UE) en particular.

Primera visió : Europa com una gran fracció

Europa pot ser presentada com una gran fracció , amb un numerador format per un mosaic de pobles i nacions molt diversos i amb un denominador composat per  tradicions culturals comunes ( vegi’s la Figura número 1 ) .  El numerador es caracteritza per la pluralitat i el denominador per la unitat. Europa és múltiple i una al mateix temps. D’aquí l’encert del  lema o  leit motiv escollit per la Unió Europea (UE) , ben  representatiu del nostre continent : “ unida en la diversitat “, en llatí in varietate concordia .

El numerador és molt ric en la seva diversitat. El conjunt de pobles i  nacions europees formen naturalment una “ societat europea “, tal com ha escrit Ortega y Gasset, però no pas encara  una “ entitat política europea unificada “. Ortega  definia la societat europea com  “un repertori comú de idees, maneres i entusiasmes… Europa són molts ocells (numerador ) i una sola volada ( denominador )  “.  Les nacions són les cèl·lules sociològiques bàsiques d’aquell mosaic. Les organitzacions polítiques dels pobles i de les nacions europeus són també diverses, entre les que destaca la forma estatal a partir de l’ època moderna. La Unió Europea (UE) és encara avui en dia essencialment una unió d’estats, però des de la seva fundació fomenta  una cessió progressiva de sobirania per part d’aquests estats  cap a noves fórmules d’unió política de caràcter confederal o federal, segons uns estratègia comunitària d’integració de caràcter gradual, pas a pas, dissenyada per Jean Monnet i  altres anomenats “ pares d’Europa “, com Konrad Adenauer, Alcide De Gasperi , Paul-Henri Spaak o Robert Schuman.

Segons Paul Valéry, les grans tradicions culturals  que formen el denominador comú son tres : la grega, la romana i la judeocristiana. ¿Què és Europa ? li varen preguntar a Valéry en una ocasió, i ell va respondre : “  Atenes ( logos ) , Roma ( dret )  i Jerusalem ( fe ) , vet aquí les arrels culturals d’Europa  “. Deia que Europa devia a Grècia “ la disciplina de l’esperit “ i a Roma “ el model etern de potència organitzadora i estable ”. Sobre aquestes dues bases s’hi va situar l’heretatge judeocristià a partir de la conversió de Roma al cristianisme, primer en el regne de Carlemany i després en el seu continuador Sacre Imperi Romanogermànic.

Però –  a més d’Atenes, Roma i Jerusalem -   es pot dir que Europa és també Renaixement , Reforma, Contrareforma, Revolució, Il·lustració i Romanticisme, formant una antítesis permanent en l’evolució de les idees. Finalment, hi ha altres arrels comunes que venen , per exemple, del món islàmic, o fins i tot d’Egipte, Pèrsia, la Índia, etc.

………………………………………………………………………..

Figura num. 1 Europa com una gran fracció

                            Mosaic de pobles i nacions

         —————————————————————-

Atenes+Roma+Jerusalem+I.lustració +altres arrels comunes

………………………………………………………………………….

En el Preàmbul del Tractat de Lisboa, que regeix la vida de la Unió Europea des de 2009, es pot llegir que l’heretatge  comú d’Europa és de caràcter cultural, religiós i humanista i que , sobre la base  d’aquest heretatge comú, s’han desenvolupat els valors universals dels drets inviolables i inalienables de la persona, així com la llibertat, la democràcia, la igualtat i l’Estat de Dret.

Segons Tzvetan Todorof , la identitat europea consisteix en adoptar una mateixa actitud davant de la diversitat . El que diferencia a Europa d’altres grans unions és la manera com gestiona aquesta pluralitat, que forma  part de la seva essència.

Nosaltres catalans podem contemplar Catalunya com una peça ben genuïna del mosaic que composa el numerador de la gran fracció que acabo de presentar. Així ho comento en un article que vaig escriure fa anys, quan estava al front del Patronat Català pro Europa de la Generalitat de Catalunya, abans de marxar a Brussel·les a treballar a la Comissió Europea,  i que diu així :

Catalunya , nació europea

Catalunya és una nació  de nissaga i de vocació genuïnament europees. Podríem dir que l’europeisme dels catalans és genètic , forma part del nostre ADN. Com deia Vicens Vives en el seu celebrat assaig històric  “ Notícia de Catalunya “ :  “ els catalans hem de saber qui som si volem construir un edifici acceptable dins del gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis ; aquesta filiació fa que el nostre europeisme sigui distintiu  “ . Es pot ben dir, doncs, que en el fons del nostre ser col·lectiu s’hi troba Europa, car Catalunya és fruit  de la reconquesta carolíngia i no pas de la reconquesta visigòtica, la que va començar a Covadonga amb Don Pelayo.

            Tot això ho va explicar molt bé el president Jordi Pujol en un famós discurs pronunciat al Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà l’any 1985, on vaig tenir l’honor d’acompanyar-lo. Va començar amb aquestes paraules que sorprengueren als assistents  : “ Vinc de lluny, dels confins de l’Imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà per parlar d’Europa. Per parlar-ne justament en el moment que Espanya és a punt d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea “. El president va continuar explicant , en mig de l’expectació general, que Catalunya havia nascut feia més de 1.200 anys, com una marca fronterera de l’Imperi de Carlemany,  la Marca Hispànica, l’avançada de l’Imperi cap al sud d’Europa , car aleshores la Península Ibèrica estava dominada pels musulmans. El llançament històric de Catalunya es realitzà des d’una plataforma concreta : la part transpirinenca del reducte europeu carolingi. Catalunya, per tant, va concloure el president, “ és l’únic poble d’Espanya que neix lligat a Europa , i no pas –com els altres- com una reacció autòctona de legitimisme visigòtic contra els musulmans. Aquest fet diferencial de la nostra naixença en un cert sentit s’ha perpetuat a través de la història. D’una certa manera continuem essent fills de Carlemany . En aquest moment de la incorporació d’Espanya a la CEE he volgut venir, en nom del meu país, a expressar aquí, en la nostra antiga capital, la nostra joia, la nostra joia de tornar a casa  “. Aquesta darrera frase va sonar com particularment reeixida a les orelles de tots els assistents i val a dir que ha quedat ben gravada a la memòria col·lectiva catalana  : “ amb l’entrada a la Comunitat Europea, Catalunya torna a casa “. A Catalunya l’europeisme és , doncs, de nissaga,  la nostra filiació històrica és europea i  és per això que els catalans volem ser presents cada vegada més al procés d’integració europea amb les nostres propostes i contribucions ,  car Europa és casa nostra.

            Alguns  hem intentat a vegades representar aquest procés com una mena de gran fracció ,  amb un numerador caracteritzat per la suma de tota una sèrie de nacions europees com Catalunya, i amb un denominador comú de gran riquesa cultural i civilitzadora en el que destacarien els heretatges grec i romà, el cristianisme i els valors del Renaixement i de la Il·lustració. Aquesta representació ve recollida en el lema de la Unió Europea : “unitat en la diversitat”. Des de Catalunya, hem de contribuir a l’esforç de construcció europea a partir de la nostra manera de ser concreta. Catalunya és una cèl·lula genuïna del teixit europeu . Està orgullosa  de la seva identitat i de formar part d’un projecte integrador tan ambiciós com sigui possible. Un projecte que acabi quallant en una realitat política  que permeti a Europa convertir-se de veritat en un actor global en el segle XXI i d’evitar , per tant, la seva irrellevància al costat dels altres grans actors globals de dimensions continentals ja existents , com  Estats Units o Xina.

Segona visió : Europa com un eix de coordenades

Europa es pot concebre com un gran eix de coordenades format per dos rius europeus principals  : un que va de sud a nord, el Rin, i un altre que va d’oest a est, el Danubi ( vegi’s la Figura número dos ) .  El Rin i el Danubi formaven la frontera nord ( el limes ) de l’Imperi  Romà. El Rin neix en els Alps, el sistema muntanyós  que vertebra Europa,  i el Danubi neix a la Seva Negra alemanya. Alemanya es troba precisament en el primer quadrant d’aquest gran eix de coordenades i és , per tant, el país clau del continent en virtut de  la seva situació de centralitat geogràfica.

Fins i tot després d’haver perdut dues guerres mundials, Alemanya torna a ser en els nostres dies la potència hegemònica d’Europa per la seva fortalesa econòmica, el seu número d’habitants i la seva estabilitat política . A través d’una curosa Vergangenheitsbewältigung   per part d’Alemanya ( vet aquí una típica llarga paraula alemanya difícilment traduïble, com la Gesichtmüde de Steiner que hem vist abans  )  , és a dir, la seva  capacitat de reconèixer i assumir les culpes del seu tràgic passat del nazisme, acompanyada per la seva estabilitat política i els seus èxits econòmics,  el país s’ha convertit en el millor valorat en aquests moments no solament a Europa sino a tot el món, segons una enquesta recent de la BBC .

……………………………………………………………………….

Figura num. dos : Europa com un eix de coordenades

         .

         .  Rin

         .                  Alemanya ( primer quadrant )

         .        .        .        .        .        .        .        .

             Danubi

…………………………………………………………………………………..

         Entre 1860 i 1914, Alemanya es va convertir en la gran potència emergent d’Europa, i tot donava a entendre que el continent s’acabaria organitzant  al seu voltant. El gran empresari alemany Steiness va declarar poc abans de 1914  : “ sobre tot, no fem la guerra, no ens cal, car acabarem dominant el continent per la força de la nostra economia “. Malauradament no va ser escoltat i a l’any 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, la “ mare de totes les guerres del segle XX “, car la Segona Guerra Mundial és filla directa de la Primera, formant entre les dues una “ segona guerra dels trenta anys “ a Europa, molt més devastadora que la primera.

El llibre de Claudio Magris “ El Danubi “ explica molt bé el significat europeu tant del Rin com del Danubi . Allí s’hi pot llegir el següent  :  “ En part, el Danubi és un afluent del Rin i desemboca no ja en el Mar Negre sino en el mar del Nord : triomf del Rin sobre el Danubi, predomini d’Alemanya sobre la Mittleuropa …Danubi , riu de la melodia, com escrivia Hölderlin quan visitava les seves fonts, llenguatge profund i ocult dels déus, camí que uneix Europa i Àsia, Alemanya i Grècia…El Rin és un místic guardià de la estirp germànica, mentre que el Danubi  és la Mitteleuropa hinternacional…Interrogar-se sobre Europa significa interrogar-se sobre la seva relació amb Alemanya   “.

Tercera visió : Europa com una seqüència numèrica

La Cancellera alemanya Angela Merkel acostuma a referir-se a Europa com una seqüència de tres números que , segons ella, cal conèixer i interpretar bé. Aquests números són el  6 , el 25 i el 50, i  tracten de percentatges.

Per una banda, Europa suposa avui en dia aproximadament el 6 per cent de la població mundial . És una  petita part   que  va disminuint progressivament des de fa temps . A l’any 1900 representava un quart de la població mundial. Europa és un continent demogràficament decadent.

         Malgrat aquesta decadència, el PIB ( Producte Interior Brut ) d’Europa encara representa aproximadament un 25 per cent del PIB mundial.  La Unió Europea ( UE ) encara és la primera potència econòmica del món, la primera potència comercial i la primera contribuïdora a l’ajuda i cooperació al desenvolupament.

Per últim, Europa suposa el 50 per cent de la despesa social del món. Ella ha inventat l’anomenat “ estat del benestar “ ( seguretat social ), que va començar a l’Alemanya de Bismarck en el segle XIX ,  i l’ha desenvolupat de tal manera que el “ model social europeu “ és l’admiració del planeta. Les grans preguntes són si serà capaç de seguir-lo finançant en el futur i quines reformes s’hauran d’introduir  per fer-lo sostenible en el futur. Alguns països nòrdics europeus se les han plantejat i sembla que se’n van sortint prou bé.

El gran debat de les polítiques econòmiques per fer front a la crisi del deute sobirà a Europa ( crisi de l’euro ) , que va esclatar l’any 2010, es centra avui en dia precisament , de manera esquemàtica, entre els partidaris de l’austeritat ( Alemanya com a referent  ) i del creixement ( països del sud d’Europa principalment ) . La Cancellera Àngela Merkel passa per ser la gran defensora de les mesures d’austeritat i de no estirar més el braç que la màniga, conscient de que en alemany la paraula schuld vol dir , al mateix temps, deute i culpa. Només la competitivitat i la flexibilitat poden garantir la sostenibilitat del model social europeu.

Quarta visió d’Europa : un sumatori i un límit

         La quarta i la cinquena visions d’Europa fan referència específicament a la Unió Europea (UE), la integració regional més reeixida de totes les que es coneixen, model de governança global, basada en valors universals ( pau, tolerància, drets humans, llibertats fonamentals ) , nascuda després de la devastació de les dues guerres mundials del segle XX .

         L’estratègia fundacional de la UE, dissenyada pel francès  Jean Monnet, és pragmàtica, de caràcter gradual. Tal com es llegeix a la Declaració Schuman del 9 de maig de 1950, primera pedra de l’Europa Comunitària, “ Europa no es farà d’una sola vegada, o d’acord amb un únic pla general, sino que serà edificada a través de realitzacions concretes, que crearan primer una solidaritat de facto “. Aquestes “ realitzacions concretes “ són les diferents Comunitats Europees que , sumades i portades al límit, haurien de conduir a la unió europea( vegi’s la Figura número 3 ) .

         …………………………………………………………………….

         Figura número tres : un sumatori i un límit

 

         S (  Comunitat Europea 1 + Comunitat Europea  2 + Comunitat Europea  3 + …..Comunitat Europea  n )  tendeix al límit cap a la Unió Europea

         ……………………………………………………………………..

         La primera Comunitat Europea es va crear l’any 1951 i va ser la CECA ( Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer ) . Es va començar per l’economia. Les dues següents no varen ser finalment aprovades l’any 1954  ( Comunitat Política Europea ( CPE ) i Comunitat Europea de Defensa ( CED ) perquè varen ser rebutjades per l’Assemblea francesa ( aliança de gaullistes i comunistes ) . A l’any 1957 es varen aprovar dues noves Comunitats : EURATOM ( Comunitat Europea de l’Energia Atòmica ) i la CEE ( Comunitat Econòmica Europea ) .

         L’estratègia comunitària d’integració continental ha anat fent el seu camí, a partir d’aquelles primeres tres Comunitats Europees ,  i actualment el procés de construcció europea es troba força avançat , però és encara incomplet . Les grans realitzacions parcials són la unió duanera, el mercat comú, el mercat interior únic i  l’euro, mentre que les grans mancances continuen essent una veritable unió econòmica i fiscal, una política exterior i de defensa comunes i una vertadera unió política.

         Jean Monnet va posar en marxa una estratègia que forma  “ un coet de tres fases “  : institucions comunes, polítiques comunes i finalment , sense definició i terme concrets, unió política.  És una estratègia funcionalista ( pragmàtica, pas a pas, realitzacions concretes  ) a curt termini  i federalista ( ambiciosa, superadora dels estats ) a llarg termini.

         Cinquena visió d’Europa : una funció ondulant

L’estratègia d’integració europea per la via comunitària s’ha caracteritzat per l’alternança de períodes d’eurooptimisme i d’europessimisme , generalment acompanyats , respectivament , per moments d’expansió i de recessió econòmica ( Vegi’s la Figura numero 4 ) .

         ………………………………………………………………………….

         Figura número quatre : l’evolució de l’estratègia comunitària d’integració europea com una funció ondulant

 

         Dibuixar un eix de coordenades amb centre any 1945 i  una funció ondulant amb picks als anys 1973, 1992 i 1999

         ……………………………………………………………………………………

         La primera onada d’eurooptimisme va anar des de 1951 fins a 1973 ( “ els trenta anys gloriosos “ ), amb el llançament de tres Comunitats Europees ( CECA,EURATOM i CEE)  i la creació de la unió duanera i del mercat comú. La segona onada va arrencar l’any 1985 i va culminar l’any 1992 amb la creació del mercat únic europeu. La tercera va arrencar l’any 1995 i va culminar l’any 1999 amb la creació de l’euro.

         Entre 1995 i 2005 la UE va conèixer la seva darrera etapa d’eurooptimisme, caracteritzada per quatre elements :

-         Euro

-         Ampliacions ( nous Estats membres )

-         Projecte de Tractat constitucional

-         Agenda de Lisboa 2000-2010 ( objectiu : competitivitat, agenda social i sostenibilitat )

En aquells anys, Estats Units, Xina i les grans potències en general admiraven les realitzacions europees cap a la seva unitat. Es publicaven fins i tot llibres com , per exemple, el del britànic  Mark Leonard , amb el títol significatiu : “ Perquè Europa liderarà el segle XXI”.

A partir de 2005 , però, varen començar a arribar males noticies : rebuig del Tractat constitucional en sengles referèndums a França i als Països Baixos ( ambdós països fundadors de la UE )  , fracàs de l’Agenda de Lisboa 2000-2010, fatiga davant de les successives ampliacions ( especialment a països de l’est d’Europa )  i , sobre tot, l’arribada de la Gran Recessió mundial l’any 2007 i la crisi del deute sobirà ( crisi de l’euro ) a la UE a partir de 2010.

La UE coneix actualment una concatenació de crisis : monetària, de narrativa, institucional, de legitimitat, de lideratge…Està travessant un dels pitjors moments de la seva història. Però està acostumada a la frase del poeta Hölderlin : “ Quan més fosca és la nit, més propera és l’albada “.

Si ens hem d’atenir, però, a l’estratègia fundacional comunitària, la integració europea s’anirà fent precisament a cops de crisi, tal com preveia Jean Monnet.  Per superar la crisi de l’euro , tan profunda i complexa, i tota la sèrie de crisis concatenades, caldrà consolidar la Unió Econòmica i Monetària (UEM)  i l’euro, actualitzar la narrativa europea, perfeccionar el funcionament de les institucions , recuperar la confiança dels ciutadans europeus , millorar el lideratge, continuar la cessió de sobirania dels estats cap a estructures supranacionals  i anar construint una veritable unió econòmica i fiscal que , a terme, haurà de facilitar l’assoliment de l’objectiu final de l’estratègia : una vertadera  unió política, amb polítiques exterior i de defensa comunes  .

El cost de no completar la construcció europea per la via comunitària , amb cessions continuades  de sobirania per part dels estats membres cap a la Unió Europea,  encara que sigui a cops de crisi, és la irrellevància d’Europa en el món del segle XXI.

Víctor Pou, Professor de l’IESE Business School i de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).