Recordo ja fa anys, el 2006, un partit de Champions del Barça contra el Benfica que anàvem guanyant per 1 a 0 però arribant cap al final amb la por al cos perquè, si ens marcava el Benfica, estàvem eliminats. Segurament encara motivat per l’habitual pessimisme en el barcelonisme, la por i l’angoixa a la grada eren evidents i es transmetien en l’ambient general. I, tot de cop, un amic meu s’aixecà i cridà: “No hi ha ningú aquí que digui alguna cosa positiva i animi l’equip?!” I l’ambient seguia incrèdul, però era un brot verd dintre del pessimisme general. Finalment, Eto’o ens va tranquil·litzar amb un gol en el minut 89 i, dos mesos després, vam guanyar la Champions a París i va començar una etapa gloriosa per al Barça que, a més del títol, també va canviar la manera de percebre el club i veure’l com a guanyador, com que tot és possible.
Arxiu de la categoria: Sumari
Interrogants sobre els nostres anys vint i més enllà. Què ens portaran?
És freqüent referir-se als anys vint del segle passat com “els feliços anys vint“. La Primera Guerra Mundial quedava endarrere i les potències guanyadores -principalment els Estats Units, Regne Unit i França- celebraven la victòria. Anglaterra els recorda com els “anys daurats“, França com els annés folles (els anys bojos) i els Estats Units com els roaring twenties (els anys espaterrants). Fou un període de gran creixement i prosperitat econòmica. Tots sabem que el frenesí dels anys vint va acabar amb la Gran Depressió de l’any 1929, que a la vegada va impulsar els populismes que conduïren a la gran catàstrofe de la Segona Guerra Mundial i després a una Guerra Freda que va durar fins al 1989.
Covid: ombres i llums
Ara fa un any començàvem a sentir la paraula coronavirus i ho vèiem com una cosa llunyana, dels xinesos, que mai arribaria a casa nostra. I així vivíem tranquils i, tot de cop, a principis de març, tot va canviar, ens van confinar i tots sabem el que ens ha anat passant fins avui. I ara estem plens d’incertesa de cara al futur. De fet, se’ns fa difícil concretar si votarem el dia 14 de febrer, després de l’enrenou polític i jurídic que ha retornat la data pactada pels partits al punt de partida. I el que és més greu, no sabem si ho farem amb prou garanties sanitàries, atès que les previsions dels entesos indiquen que el més adient seria retardar les eleccions.
L’era post-Merkel està a punt de començar
Merkel ha sigut la primera dona i la primera persona provinent de l’extinta República Democràtica Alemanya (RDA) en arribar a cancellera. Molts pensaven que no duraria gaire en el càrrec que va estrenar l’any 2005 i per això varen qualificar el seu triomf de “temporal“. La realitat ha estat ben diferent. Durant els seus llargs anys al capdavant de la cancelleria alemanya, ha tractat amb cinc primers ministres britànics, quatre presidents francesos, set primers ministres italians, quatre presidents dels Estats Units i vuit primers ministres japonesos.
Amb Joe Biden a la presidència dels Estats Units comença l’era post-Trump: la Unió Europea i la Xina a l’expectativa
Els quatre anys de presidència de Donald Trump han fet molt de mal a les relacions transatlàntiques. Per a Trump, la UE era “un enemic” i “un projecte fallit“, l’euro “una recepta segura per a la ruïna econòmica d’Europa“ i Brussel·les “un forat infernal“. Mark Leonard, director d’un dels think tanks europeus més prestigiosos (European Council on Foreign Relations), ha escrit que “durant els quatre anys de Trump, Europa s’ha trobat sola en el món, car des del final de la Segona Guerra Mundial, Europa ha mirat sempre el món a través de la lent transatlàntica, fins que Trump va arribar per posar en perill aquesta relació“.
Notes sobre la pandèmia: significat, impacte i el paper de la UE
S’ha escrit que, després de la pandèmia de la Covid-19, “res no tornarà a ser igual“. Potser és una afirmació exagerada. En qualsevol cas, s’ha demostrat històricament que, després de cadascuna de les grans calamitats epidemiològiques que ha conegut la humanitat al llarg del temps, les coses han canviat molt i s’han obert noves èpoques.
Només ho pot fer Europa
Queda lluny l’etapa en què l’equilibri de les dues potències del moment, els EUA i l’URSS, propiciaven una estabilitat general, només alterada per conflictes localitzats, basada en l’equilibri de la por, de l’amenaça de la destrucció de l’altre en cas que un ataqués. Era el que coneixíem com a guerra freda.