Alleujament a Brusel·les: la UE i el Regne Unit han tancat l’acord sobre el Brexit

El Brexit, o sortida del Regne Unit de la UE, és la història d’un malson populista ple de soroll, fúria, mentides, enganys, falses promeses i nostàlgia imperial. A diferència de Trump, el populista en cap dels Estats Units, derrotat a les darreres eleccions presidencials (encara que el trumpisme segueixi ben viu en aquell país), el Brexit és un mal que pot durar segles. Als ulls de la majoria d’analistes internacionals, ambdós fenòmens simbolitzen el replegament històric de les dues potències anglosaxones en el panorama internacional.

El malson va començar amb el plantejament innecessari d’un referèndum sobre la sortida britànica (2013) per part d’un primer ministre conservador, David Cameron. No era precisament un fervent europeista, però sí favorable a la permanència britànica dins de la UE, ni que fos per raons pragmàtiques. Estava convençut que el vot proeuropeu acabaria guanyant folgadament el referèndum, tal com indicaven totes les enquestes. Poc temps abans de convocar el Brexit, Cameron havia guanyat les eleccions britàniques per majoria absoluta (2015) i també havia aconseguit que els escocesos optessin per la permanència en el Regne Unit en el seu referèndum d’independència que Cameron els havia autoritzat organitzar (2014). El seu viceprimer ministre liberal demòcrata, Nick Clegg , que abans havia treballat a la Comissió Europea, coneixia bé la persona i les intencions del seu superior i primer ministre. Clegg ens argumentava així, en privat, després de la convocatòria: “David Cameron no m’ha escoltat. Ha perdut el sentit de la realitat, es pensa que amb el dit toca el cel, es veu capaç de desafiar la llei de la gravetat i està convençut de què tot el que es proposi li ha de sortir bé. Això en política és molt perillós. Després d’haver sigut capaç de renegociar amb èxit les relacions del Regne Unit amb la UE i d’aconseguir un status que considero ideal per als britànics dins de la UE, no tenia cap sentit tirar endavant un referèndum sobre la permanència britànica a la UE. Si ho fa, és purament per raons de política interna, determinades per les seves ambicions personals, més enllà dels interessos britànics. Amb el referèndum, Cameron pensa esclafar el sector més euroescèptic del seu partit conservador i finalment imposar-se sobre el conjunt de l’escena política britànica com a líder indiscutible per anys. Però l’experiment li pot sortir al revés, els referèndums són sempre perillosos, i si perd aquest referèndum sobre el Brexit, un referèndum absolutament innecessari i inventat per Cameron ad maiorem gloriam suam, el mal que haurà causat al país serà devastador i irreparable. Està jugant amb foc i es pot cremar. Està jugant amb el futur del Regne Unit i això és absolutament impropi d’un primer ministre“.

L’experiment li va acabar sortint a Cameron, efectivament, al revés del que esperava. A les quatre de la matinada de la mateixa nit del referèndum -la nit de Sant Joan del 2016- encara no s’ho acabava de creure. Cameron havia jugat amb foc i s’havia cremat. Va subestimar el fantasma del nacionalpopulisme que recorria la Gran Bretanya i Europa. Els grans guanyadors eren Neil Farage, líder del UKIP ( United Kigdom Independence Party ) i el conservador euroescèptic Boris Johnson, l’home que ha acabat traient el Regne Unit de la UE.

Els leavers (partidaris de sortir de la UE) varen guanyar el referèndum per 51’9% (17,4 milions de vots) contra 48,1 % (16,1 milions de vots) de vots remainers (partidaris de quedar-se a la UE), després d’una campanya plena de fakes. Un engany que cridava molt l’atenció consistia en un anunci electoral que portava “l’autobús de les mentides“ de Londres, segons el qual el Regne Unit contribuïa cada setmana a la UE amb 350 milions de lliures, xifra que el Regne Unit es podria estalviar si sortís de la UE i així podria dedicar diners a millorar la sanitat pública britànica. Era un anunci típicament populista, equivalent a d’altres com “Brussel·les ens roba” o “UE lladre“ . Els mateixos líders del Brexit, Neil Farage i Boris Johnson, varen reconèixer sense vergonya, poc després d’haver guanyat el referèndum, que el text d’aquella vinyeta publicitària era una falsedat, car no tenia en compte el reemborsament pressupostari que el Regne Unit rebia de la UE per diferents conceptes. Es tractava d’un exemple de populisme en estat pur: consignes curtes i radicals més assenyalament d’enemics exteriors malvats, tot plegat repetit fins a l’avorriment.

Qui va votar principalment a favor del leave (sortida de la UE)? Anglaterra (53,4%) , Gal·les (52,5%), treballadors industrials afectats per la globalització, gent gran (va anar a votar massivament, contràriament a la gent jove; franja de 50 a 64 anys 49% leave i 35 % remain; més grans de 65 anys 58% leave i 33% remain), persones només amb educació bàsica (65%), nostàlgics del passat imperial. Qui va votar principalment a favor del remain (continuar a la UE )? Els joves (75% dels votants entre 18 i 24 anys, però la meitat d’aquesta franja d’edat no va anar a votar), franja entre 25 i 49 anys (45% remain i 39% leave), la ciutat de Londres (75,2%), persones amb estudis superiors (74% dels adults amb estudis universitaris), Irlanda del Nord (55’8%), Escòcia (62%). Quin percentatge de la població britànica va votar a favor? El 25 per cent aproximadament. Això vol dir que només amb el suport d’un quart de la població britànica es va tirar endavant la separació traumàtica de la UE d’un dels seus països clau. Amb el pas del temps, s’ha anat veient cada vegada més clar que molts ciutadans britànics han estat víctimes del populisme i de les mentides d’alguns dels seus dirigents.

El Brexit significa el primer abandonament d’un club acostumat a què siguin els països els que truquin a la seva porta. Un club que porta set ampliacions successives i que té una llarga fila de candidats a l’adhesió. Se’n va un dels grans, el Regne Unit, que mai no ha arribat a sentir-se del tot còmode amb el procés d’integració europea per la via de les Comunitats Europees, avui la UE.

En els primers moments del procés va ser convidat a participar-hi com a membre fundador, però ho va rebutjar amb arrogància (es considerava l’única potència europea victoriosa sobre Hitler i menysvalorava a la resta com perdedors) i per pensar que no tiraria endavant i fracassaria. En comprovar que el procés avançava contra pronòstic de manera exitosa, va fundar la EFTA (Associació Europea de Lliure Comerç, en sigles angleses) per lluitar contra la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i va fracassar en el seu intent. Va demanar després l’adhesió a la Comunitat Europea i es va veure humiliada pel General De Gaulle, que li va tancar la porta dues vegades. Va aconseguir finalment entrar l’any 1973 , però de seguida va convocar un referèndum sobre la seva permanència, que va resultar positiu. Una vegada a dins, mai no es va sentir còmode del tot. Londres va renunciar al paper de lideratge com a país gran dins de la UE, va exercir més el veto que l’aportació d’iniciatives, va renegociar la seva contribució pressupostària i va optar repetides vegades per no participar en avenços comunitaris importants, com la creació de l’euro.

La UE ha demostrat ser capaç d’actuar com un bloc compacte en la complexa negociació del Brexit. En contra d’alguns pronòstics i de molt intents britànics, no ha conegut divisions internes significatives. Londres sempre s’ha trobat amb una posició unida a l’altre costat de la taula. Al llarg del procés negociador, s’han esvaït els temors que la sortida del Regne Unit despertés temptacions d’altres exits. No n’hi cap a l’horitzó, almenys de moment. En tot cas, es consuma un cas inèdit, un soci abandona la UE. Això sí, després d’acordar primer un divorci (acord de Retirada) i posteriorment la relació futura, que és el que s’acaba d’acordar. L’acord de divorci de finals de novembre de 2019 pactava les condicions de la sortida i obria un període de transició durant el qual el Regne Unit encara estava legalment sota el marc comunitari, que servia per negociar la relació futura. Aquest període transitori s’acaba a finals de l’any 2020. Després, Londres i Brussel·les hauran de viure separats, però junts, seguint la fórmula del living apart together. El futur del Regne Unit fora de la UE està per construir i el moment de fer-ho no ajuda. El panorama internacional és complicat, la societat britànica està dividida i el Regne Unit es troba més a prop que mai del seu trossejament.

L’acord sobre la relació futura entre el Regne Unit i la UE es va acabar de negociar el dia abans de Nadal. El negociador europeu, el francès Michel Barnier, respirava alleujat i declarava el següent: “Ja no ens amenaça el rellotge, després de quatre anys i mig d’esforç col·lectiu i d’unitat de la UE, per preservar la pau a l’illa d’Irlanda, protegir els ciutadans i el mercat únic i construir una nova relació amb el Regne Unit“.

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha qualificat l’acord de “just i equilibrat“. La percepció general a Brussel·les és que no existeix res que es pugui definir com un bon Brexit -car es tracta d’una operació mal concebuda en la que tothom hi surt perdent, els primers de tots els britànics- però com a mínim s’ha treballat fort per part de la UE per minimitzar-ne les conseqüències negatives. En qualsevol cas, s’ha evitat l’escenari caòtic del no-acord, segurament perquè ha quedat clar que en aquest cas qui hi tenia més a perdre eren els britànics.

L’acord és complex i té més de mil pàgines. L’èxit principal dels negociadors europeus és la preservació del mercat interior. Es manté el lliure accés del Regne Unit al mercat únic europeu, el més important del món, amb 500 milions de consumidors, comptant els britànics. Hi haurà aranzels zero i quotes zero, però també prou mesures que, segons els 27, garanteixin que també hi haurà dúmping zero. És a dir, hi ha mesures per evitar que els productes britànics no entrin amb avantatge al mercat europeu gràcies a ajuts públics o legislació laboral i mediambiental divergents. Això s’ha aconseguit blindant els actuals estàndards i s’han previst mecanismes per arbitrar o, si fos necessari, prendre represàlies, en cas que, en el futur, es produeixin divergències significatives. El Regne Unit ha acceptat els estàndards reguladors europeus (ajuts estatals, medi ambient, subsidis, relacions laborals) no només en el present sinó també en el futur, si és que es volen mantenir els aranzels a zero. Això no permetrà convertir el Regne Unit en un Singapur a la vora del Tàmesi que competeixi deslleialment amb les empreses del continent. El manteniment dels estàndards laborals i mediambientals és el punt clau de l’acord. La frontera entre les dues Irlandes seguirà igual d’oberta, però la frontera entre el Regne Unit i el Nord d’Irlanda canviarà. Hi haurà controls duaners, car Irlanda del Nord tindrà accés a la unió duanera europea al mateix temps que formarà part de la unió duanera britànica. Les empreses britàniques depenen de l’accés al mercat únic. Representen més del 45% de les seves exportacions. Per accedir-hi hauran de continuar complint amb les normes de Brussel·les.

Els serveis financers queden fora de l’acord i pendents del tracte que la UE els atorgarà per poder operar en el mercat interior europeu. Només s’ha convingut que els bancs britànics podran continuar fent transaccions bàsiques al continent, i viceversa. El sector experimenta un fort malestar i es queixa de què pràcticament tot s’haurà de negociar a partir d’ara. L’economia del Regne Unit és extraordinàriament dependent dels serveis financers, amb la City de Londres com a centre neuràlgic. Recordem que Londres va votar aclaparadament en contra del Brexit.

La pesca, malgrat tractar-se d’un sector amb un impacte econòmic menor (el 0’1% del PIB britànic i el 1% del PIB de la UE), ha estat un terreny molt espinós per haver-se convertit en emblema polític de la sobirania que es vol recuperar. No era tant una qüestió de diners com de sobirania. El Regne Unit pretenia reduir fins al 80% la quota de pesca dels vaixells europeus en aigües britàniques. Al final, la reducció acordada ha sigut del 25% en la majoria de les espècies, que es farà efectiva al llarg d’un període de transició de cinc anys i mig. Després, caldrà negociar-les anyalment. Els pescadors se senten traïts per Johnson.

Boris Johnson presumeix d’acord: “Des de l’1 de gener serem fora de la unió duanera i del mercat únic. Les lleis britàniques seran elaborades únicament pel Parlament britànic, interpretades pels jutges britànics dels tribunals britànics, i la jurisdicció del Tribunal de Justícia de la UE s’acabarà. Hem fet la Gran Bretanya gran de nou (homenatge a l’eslògan de Trump make America great again). És un dia per celebrar. Hem defensat la nostra sobirania i recuperat el control de les nostres lleis, les nostres fronteres i les nostres aigües. Ja no estem sota l’òrbita lunar de la UE, ni dels seus tribunals, ni de cap institució europea. Som Lliures! “Johnson treu el Regne Unit de la UE, però enganya a tots quan anuncia una sobirania recuperada. La sobirania perduda no tornarà. I no perquè Europa no l’hi torni, sinó perquè fa temps que no té sentit afrontar les relacions internacionals des de castells sobirans. Johnson també ha declarat que El Regne Unit ha sortit del Programa Erasmus de la UE, tot i l’oferiment de Brussel·les perquè en seguís formant part. Un cop més, Johnson incompleix una promesa, feta el 20 de gener al Parlament, quan va afirmar que el Regne Unit continuaria integrat en el programa. El fragment de la seva intervenció ha incendiat recentment les xarxes socials i posa al descobert la ja llegendària capacitat de mentir compulsivament que té aquest premier que es veu a si mateix com un nou Churchill. És la gran història que ara es repeteix en forma de farsa.

Johnson sí que ha complert una de les seves promeses: assegurar que el Brexit seria realitat l’1 de gener del 2021, sense cap mena de pròrroga. Però moltes d’altres no les ha complert: la conquesta de la plena llibertat respecte a les regles i regulacions de la UE, el començament d’una etapa gloriosa de prosperitat sense precedents, el manteniment dels avantatges de pertànyer a la UE, però sense les seves responsabilitats, un excés de diners per dedicar a la sanitat i altres serveis públics (recordem la propaganda electoral de “l’autobús de les mentides“), el control de la immigració, l’absència d’una frontera entre Irlanda del Nord i la resta del Regne Unit, etc. El món financer, el món de la pesca i els euroescèptics més radicals se senten traïts per Johnson, aquests últims perquè s’ensumen que per aconseguir que no hi hagi aranzels i quotes (accés al mercat interior europeu) Londres continuarà vinculat a les normes de la UE en matèria de medi ambient, treball i subsidis, com així efectivament s’ha acordat.

A diferència de Boris Johnson, per part dels negociadors comunitaris no hi ha hagut aires de victòria. Hi ha hagut més alleujament que alegria, acompanyat d’una moderada satisfacció. Tot perquè la conseqüència final, la sortida del Regne Unit de la UE, és una cosa que la UE no ha volgut mai i que simplement ha hagut d’acceptar i negociar que es produís en els millors termes possibles.

A partir d’ara, l’acord ha de seguir els procediments legals. No hi ha marge perquè el ratifiqui el Parlament Europeu abans de finals d’any, per la qual cosa entrarà en vigor de forma provisional fins al 28 de febrer del 2021.

Tal com han anat les coses fins aquest Nadal de 2020, es pot dir que el Brexit va començar l’any 2016 com una gran amenaça per a la UE, però que amb el pas del temps s’ha anat convertint en una gran oportunitat. En primer lloc, perquè es podrà avançar de veritat cap a la unitat europea sense la rèmora, sempre present d’alguna manera, dels britànics. En segon lloc, les negociacions del Brexit han unit els 27 de manera inesperada. Hi ha hagut unitat i confiança en el negociador europeu, el francès Michel Barnier. És particularment destacable la solidaritat dels 26 amb Irlanda, el país més afectat pel Brexit i amb el qual s’han bolcat per impedir una reinstal·lació de la frontera dura a l’illa. En tercer lloc, la por de nous exits s’ha esfumat. Ningú es plateja una sortida del club. En quart lloc, la UE ha fet concessions i ha renunciat a algun dels seus objectius inicials, però mantenint vies alternatives com a garantia. La UE, per exemple, ha acceptat que en cap moment no intervingui el Tribunal de Justícia de la UE i que no preexaminarà la política de subsidis britànica, però també és cert que la UE ha cedit només després de trobar vies alternatives que considera que li garanteixen resultats semblants. Per altra banda, el Brexit ha consolidat la idea d’una UE més flexible, de diferents velocitats i geometria variable.

Una Europa de la flexibilitat també obliga a definir les línies vermelles que formen el seu nucli dur. En aquests moments, està clara l’existència de dues línies vermelles. Una és el mercat interior europeu: el Brexit ha posat de relleu que és intocable. Una altra són l’Estat de dret i els valors democràtics, que actualment posen en entredit alguns països del centre i de l’est d’Europa, com Polònia o Hongria. La flexibilitat també s’aplica a la política exterior i a la defensa. La idea d’una defensa europea va agafant força. A més, el Brexit també ha posat de manifest que no convé convocar referèndums de manera frívola i innecessària. Fins i tot ha canviat als euroescèptics que ara ja no pensen en provocar una implosió de la UE, sinó que s’han convertit en remainers en una UE que aspira a fer-se a mida de les diferents maneres de ser dels seus Estats membres.

A Brussel·les no són pocs els que pensen que la UE, contra el pronòstic d’alguns, surt de l’any de la pandèmia molt millor que com hi va entrar. Ja queda lluny aquell mes de març de la discòrdia sobre el material sanitari entre Estats membres i la maca de coordinació comunitària, després varen arribar iniciatives francoalemanyes que van conduir, entre d’altres, els importants acords de juliol. Per primera vegada a la història de la UE es feia un pas endavant cap al federalisme fiscal amb la preparació d’una emissió pionera de deute europeu, i es va començar a preparar l’arribada dels fons europeus de la Next Generation EU per import de 750.000 milions d’euros, prevista per l’any que ve i successius. La denominació Next Generation està ben escollida, car la UE està enfocant amb decisió el futur d’Europa a mitjà i a llarg termini (revolució verda, revolució digital). Un altre gran pas ha estat la vinculació d’aquests fons europeus de caràcter federal a l’Estat de dret i als valors democràtics. A Brussel·les hi ha qui s’atreveix a pensar, i fins i tot a dir, en aquest final d’any, que en pocs mesos la UE ha avançat dècades.

La Cancellera alemanya Àngela Merkel pensa que “l’acord Brexit és d’importància històrica; encetem noves relacions amb el Regne Unit que seguirà essent fora de la Unió un soci important per a Alemanya i la UE; felicitacions a Michel Barnier i a Úrsula von der Leyen per la bona feina feta“. El president francès, Emmanuel Macron, ha celebrat l’acord aconseguit amb els britànics amb aquestes paraules: “La unitat i la fermesa europea han donat el seu fruit; Europa avança i pot mirar cap al futur, unida, sobirana i forta“. Per la seva banda, la presidenta alemanya de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, considera que “finalment podem deixar el Brexit enrere i mirar cap al futur“, i conclou que “ara Europa podrà avançar”.